La caiguda del mur espanyol

"El nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador"

La data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d'expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d'alliberament d'un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s'esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d'una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l'estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l'Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s'expressi per mitjà d'una papereta en una urna, és un signe diàfan d'inseguretat i de pànic. Pànic d'afrontar la realitat, pànic d'admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l'evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s'aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l'amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s'adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l'absolutisme, de l'arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L'any 2006, quan vaig escriure el llibre "La paraula contra el mur", per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s'estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l'independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s'esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

 
 

Comentaris