La cadena perpètua de CDC

"La formació va arraconant Duran perquè es retiri; l'objectiu: que no mori matant"

La cosa va anar així. A la reunió del CENF (executiva conjunta de CiU) del dia 26 de gener es va debatre què fer amb el pacte anti-gihadista pactat entre PP i PSOE. Unes quantes veus provinents de CDC es plantejaven directament votar-hi en contra per uns quants motius, però principalment per dos.

El primer, de contingut: el pacte conté una ampliació del concepte de terrorisme que inclou el de tipificar com a delicte terrorista "alterar l'ordre constitucional". No que s'alteri de manera violenta, sinó que s'alteri, encara que sigui amb urnes de cartró. I és que filant molt prim, o no tan, els 3 querellats pel 9-N – Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega (d'Unió)- podrien ser acusats d'això. I a més, ser condemnats a cadena perpètua, que és un dels altres punts que conté el pacte i dels quals CDC també discrepa.

El segon motiu és estratègic. Com bé van demostrar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez amb la foto de la Moncloa, aquest és un pacte en clau espanyola, una lògica de la qual CDC vol anar-se desconnectant cada cop que pugui. I a més, en un moment de pugna nacional i pre-municipal entre CiU i ERC, cada gest d'acostament o complicitat de CiU amb el binomi PP-PSOE és cedir terreny, vots i oportunitats a ERC. Els defensors de votar ‘no' a aquest pacte ppsocialista donaven per descomptat que ningú interpretaria aquesta posició com una actitud tèbia amb el terrorisme gihadista igual que ningú ho va fer amb el vot contrari del PNB, per posar un moderat exemple. (Per cert, a CDC encara ara es penedeixen d'haver votat a favor d'una llei cosina-germana de l'actual, la llei de partits que va permetre ilegalitzar Batasuna; una cosa inimaginable avui dia.)

Josep Antoni Duran i Lleida defensava votar sí a aquest tràmit de dimarts. En aquest punt, cal aclarir que aquell dia el que es votava al Congrés era si el mateix Congrés acceptava començar a debatre el pacte per convertir-lo en llei. També convé subratllar que Unió en cap cas subscriu la cadena perpètua. Però sí els pactes d'Estat (espanyol), una de les obsessions de Duran, que n'ha intentat promoure uns quants (desitja, per exemple, un pacte estatal d'Educació). El líder d'Unió estava irritat amb el fet que PP i PSOE haguessin ignorat CiU en la gestació d'aquest pacte. Mariano Rajoy actua igual que CDC però a la inversa: els dona per perduts i desconnectats i ja no compta amb ells. La intenció de Duran era, per tant, que CiU tornés a entrar al mercadeig parlamentari de la llei anti-gihadista per, en aquest cas, fer costat al PSOE en la oposició a la cadena perpètua. És evident doncs, que un NO de CiU a la simple tramitació impedia a Duran ser present en aquesta negociació. És per això que Duran defensava el Sí.

Entre aquestes veus de CDC que defensaven el No i Duran, que defensava el Sí, en van sortir d'altres que van optar per aquesta fòrmula de "ni bloquejar ni acompanyar". Però, com tantes vegades ha passat a CiU, les coses no es van acabar dient pel seu nom, la paraula "abstenció" no va aparèixer i l'únic acord va ser "no obstaculitzar la tramitació", una decisió més simbòlica que real perquè la majoria absoluta del PP i la suma dels diputats del PSOE permetien, més que de sobres, aquesta tramitació. Però el fet de no deixar clara l'abstenció va permetre al sempre hàbil Duran i Lleida imposar el sí en la reunió del grup parlamentari de CiU a Madrid de dilluns, el dia abans de la votació. El que va passar després ja s'ha publicat: Unió va votar sí i els diputats de CDC es van abstenir per una ordre enviada des de Barcelona. O des de Terrassa.

L'incident –inicialment menor- s'ha amplificat i allargat tota la setmana perquè evidencia una diferència molt més profunda que un discrepància de parer en el tràmit parlamentari i és, precisament, si CiU ha de seguir ‘connectada' a la inèrcia espanyola o bé se n'ha de desentendre; sense renegar del passat però sense participar en el futur. I resulta ben visible que Duran encara aposta per ser-hi mentre que CDC i una part de les bases d'Unió no. Però això, a més, és llegit no només en clau Catalunya-Espanya sinó en clau nou-antic, on Convergència escenificaria foc nou (aposta clara per la independència, superació del pujolisme, regeneració de cares –Conesa- i fitxatges foramuralles –Mascarell o Altafaj-) i Unió representaria l'antiga manera de fer catalanisme: peix al cove, pacte als passadissos del Congrés i militància dura. És per això que Santi Vila deia que se sentia més a prop de Junqueras que de Duran perquè el líder d'ERC "ha sabut llegir els nous temps". També és convenient assenyalar que Duran ha intentat simular aquesta renovació donant un pas al costat del faristol en favor d'Espadaler i apadrinant la plataforma terceraviista de Construïm. El cas és però que Duran continua manant a Unió no tan en el sentit logístic del partit però sí en la presa de decisions polítiques.

Però a tot això cal afegir, evidenment, la principal discrepància que, de moment és irresoluble perquè les posicions són irrenconciliables: el 9N Artur Mas va votar Sí-Sí i Josep Antoni Duran i Lleida va votar Sí-No. Totes les posicions són legítimes, només faltaria, però la pregunta és: com CiU pot liderar un procés cap a la independència si el líder de la C hi està a favor i el líder de la U hi està en contra? Quan eleves aquesta pregunta a les respectives direccions la resposta és si fa no fa la mateixa: l'important és sumar i que de moment Unió ha anat votant-ho tot fins al punt que té una dirigent querellada, la vice-presidenta Joana Ortega. La segona resposta que t'arriba és: l'important és sumar. I en certa mesura és així, és a dir, Unió arriba a uns sectors de la societat catalana que s'havia posat sempre de perfil en la qüestió independentista i que ara ha hagut d'assumir.

Però també és cert que en ple segle XXI on la comunicació política és tan important com la política en sí, els vots dels electors no es guanyen o es perden en funció –només- del què es fa al Parlament. De res serveix que CiU ho votin tot junts al Parlament si al divendres següent en la seva carta setmanal Duran i Lleida critica amb duresa les principals proeses del procés. Per posar un exemple: Durant dos mesos sencers, des de la conferència del 25 de novembre fins el pacte en què es va anunciar el reacord amb ERC, Mas i CDC es van esforçar a vendre a la societat catalana el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre. Al cap de 48 hores Duran deia textualment que les eleccions no són plebiscitàries. Al Parlament CDC i UDC votaran al costat d'ERC però a ulls de l'electorat ja ha quedat clar que una part de CiU no ho veu així. Igual va passar mentre CDC intentava vendre la idoneïtat d'eleccions anticipades, llista única i govern de coalició. Unió no volia ni anticipades, ni llista única ni govern amb Esquerra.

Aquests són els exemples més recents però ha estat una constant des que la tardor del 2012 Mas va fer sortir CDC de l'armari independentista. Ja va anar del canto d'un euro que, uns dies abans, Duran no anés a la manifestació de l'11 de setembre del 2012. Però com que el lema era "Catalunya, nou estat d'Europa", el líder d'Unió va considerar –literalment- que no era una manifestació independentista. És com si es munta una manifestació amb el lema "Barça, nou campió de la Champions" i no es considera culer. Aquesta ambigüitat i no considerar de dir les coses pel seu nom van arribar al següent programa electoral que Duran, efectivament, va poder signar al costat d'una CDC independentista. És cert: al programa electoral de CiU no hi surt la paraula independència. Però tornem novament a la comunicació: de res serveix signar un document conjuntament si després a la opinió pública i a la publicada li arriba la cara d'enfadat de Duran contra el somriure de Mas, la fiscalització permanent del pacte entre CiU i ERC i mostres de menysteniment, quan no basarda, a les grans cadenes humanes de les diades del 2013 i 2014.

I mentre ha trontollat el pacte entre CiU i ERC, Duran ha pogut rebrotar com a abanderat del jojahodeisme. De res li ha servit que es tornessin a cosir les costures entre convergents i republicans: Duran ja ha esclatat i no hi ha marxa enrere. Així les coses la pregunta és: i com és que no trenquen Convergència i Unió. Bé, no és tan fàcil. El desig humit de Convergència és que Duran vagi fent passes enrera fins que s'acabi de retirar definitivament i deixi pas a un líder netament independentista com ho pot ser Antoni Castellà o Ramon Espadaler el dia que descobreixi que ho és. Els convergents més èpics somien amb què això passi en un congrés en què Duran es quedi públicament en minoria però el control que exerceix entre els quadres del partit és inapelable i més des que van marxar Josep Maria Vila d'Abadal i el sector crític El Matí.

És en aquest context en el que cal entendre el què ha passat aquesta setmana. CDC va arraconant Duran perquè es vagi retirant però que ho vagi fent sense soroll. O dit d'una altra manera, que políticament no mori matant. Que en la seva retirada no s'emporti per endavant algú més. En la seva última entrevista a Rac1 ja li va dir al Basté que en cas que Unió es torni independentista ell no plantaria cara perquè és el partit en què milita des de fa 41 anys. I que governa des d'en fa 33, des del 1982. Les relacions entre Convergència, Unió i entre Convergència i el procés depenen en bona part de quina és la decisió de Duran en els pròxims mesos. O si no Mas farà una RUI, una redacció unilateral d'independència al pròxim programa electoral i això provocarà que, o bé Duran mou fitxa o CDC sega cadenes si no vol que sigui perpètua.

 
 

Comentaris