La bola de vidre

"La resposta ha de ser, simplement, no tenir-hi ni un bri de por."

La meva bola del 2019 diu que s'intentarà un acord entre PSOE i els partits independentistes, i que sí que inclourà un cert pacte sobre sentències judicials. Estem parlant de delictes polítics, i per tant la política hi ha de poder intervenir indirectament, sens dubte: no fa gaire Merkel exigia per telèfon a Putin l'alliberament de presos ucraïnesos i en tot cas, si els presos que tenim són polítics, la política hi ha de poder comptar. Aquest pacte és difícil que inclogui un referèndum d'autodeterminació (pels vulgaríssims arguments de "legalitat"), però no és descartable que s'imposi si la part catalana es mostra 1.- ferma en l'exigència, 2.- creïble en l'alternativa unilateral, 3.- mínimament cohesionada. La idea que tenen al cap al PSOE és, però, com a màxim un intent de reforma confederal o bé una consulta no vinculant amb tres opcions (Coello, Amat, López Burniol). Per tant, i sumant això als vasos comunicants del judici i de les mobilitzacions, i a la poca possibilitat de penetració d'aquestes "solucions" en la part independentista, preveig sortida unilateral cap a l'estiu: retorn de Puigdemont per a ser investit i/o eleccions anticipades amb la DUI al frontispici del programa (sumat a la probable aparició de nous agents polítics, no només la Crida). Res d'això és el que jo hauria volgut (jo hauria volgut un 28 d'octubre del 2017 més coherent amb el 27 i amb l'1), però diria que així és com fa el xup xup de principis d'any.

 

A Barcelona les eleccions del maig seran un primer tast de la recomposició de l'espai polític català: les enquestes a favor d'Ernest Maragall estan infladíssimes, sobretot perquè l'espai exconvergent no ha presentat les seves cartes i perquè el procés ha fet que l'independentisme, a Barcelona, no hi hagi dedicat prou temps ni prou idees (Graupera és un cas a banda i fa temps que dic que no se'l pot menysprear). Es pot rectificar aquesta realitat? Sí, hi ha cinc mesos per a configurar propostes que encaixin l'independentisme post 1-O dins dels reptes futurs de Barcelona, sobretot si l'independentisme aconsegueix que el debat nacional no faci perdre ni un mil·límetre de protagonisme al discurs de ciutat (ans al contrari). En aquest cas hipotètic, que ja veurem si s'articula aquest mes de gener, potser hi haurà alguna possibilitat d'unitat independentista (com sempre, a la desesperada) però crec que és escassa. I d'altra banda, en cas que no hi hagi una llista (o dues) prou engrescadora els finalistes de la batalla seran Colau i Valls, és a dir la involució econòmica o la involució de drets. Cap de les dues no porten enlloc més que al desastre i la provincialització. Ostres, va, no pot costar tant.

 

 

A Espanya en efecte el protagonisme de l'any serà per a VOX, que és un invent artificialment inflat (com ho va ser Cs en el seu dia) per a endurir les posicions negociadores del govern espanyol i per a alimentar la por contra una sortida unilateral a Catalunya. VOX és un instrument de por davant l'evidència que, per la via purament legal/judicial, això de l'independentisme no acaba de minvar ni de desaparèixer. VOX és la resposta del feixisme espanyol a les gosadies de Macià i de Lluís Companys, i als imperdonables festeigs d'Azaña amb aquestes rates antiespanyoles. Per tant, mala peça al teler: si Sánchez no fa una proposta digna (és a dir, un referèndum d'autodeterminació) per a Catalunya, la unilateralitat s'imposarà o en tot cas el conflicte s'enquistarà en lloc de neutralitzar-se (com ell voldria). I si fa una proposta, per poc agosarada que sigui, estic segur que VOX (juntament amb PP i Cs) interpretarà el paper del Franco esperant al Marroc el moment de la venjança i la insurrecció. Com que els militars ja no poden utilitzar-se sense ficar-se un autogol mortal (article 7 del Tractat de la UE), el nou cop d'estat té forma de feixisme electoral sense àligues ni esvàstiques. Tindrà més aviat forma d'implosió dins del PSOE mateix, i avançament electoral. La resposta a aquest fenomen no ha de ser la de cap cordó sanitari ni la de cap alarma que ens faci abraçar el "poli bo" de Pedro Sánchez a qualsevol preu: la resposta a això ha de ser, simplement, no tenir-hi ni un bri de por. Al revés: riure'ns-en, ensenyar-los el cul. Trepitjar-los amb l'espardenya i amb un saltiró de sardana.  Això és el que es fa amb el feixisme, això (i no engrandir-los amb paraules com "monstre") és el que desarma qualsevol maltractador.

 

La meva bola de vidre va molt lenta i per tant, en un entorn que es mou tan ràpidament, sovint s'equivoca. Però pel que fa al nostre tema, així és com ho veig i la conclusió, com en tants articulistes "moderats" que intenten endevinar el 2019, és que hi ha escassíssimes possibilitats de desinflamació veritable. Preparem-nos tots i provem de tenir la màxima força possible perquè, ens agradi més o menys, de nou tornarà a tocar guanyar o perdre.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?