El viatge embogit cap a l’extrema dreta de PP i Ciutadans, ara amb Vox fent de llebre, demostra, per si sol, el fracàs de la transició espanyola de finals dels anys setanta. El conflicte polític amb Catalunya i la caiguda del govern del PP ha deixat al descobert que com a mínim mitja població espanyola continua ancorada en els paràmetres ideològics del franquisme, fonamentats en una idea autoritària de la unitat d’Espanya, una regulació dels drets individuals basada en els codis de l’Església Catòlica i una xenofòbia molt poc dissimulada respecte al món àrab i els estrangers en general.
La continuïtat institucional respecte a la dictadura franquista va impedir que la dreta espanyola hagués de passar pel filtre democràtic que va derivar, a Europa, de la derrota dels feixismes a la Segona Guerra Mundial. Cap ni un dels criminals franquistes no va ser jutjat -ni en aquell moment ni ara-, donant a entendre al franquisme sociològic que el límit de la seva generositat era que l’esquerra passés a compartir el sistema de poder de Madrid. La bandera, l’himne i la base ideològica de l’Estat van mantenir-se intactes.
El neofalangisme de Vox ha fet entrar en pànic a Pablo Casado i Albert Rivera. Per què? Perquè ells saben de sobres que una gran part dels seus votants comparteixen les idees primoriveristes dels deu mil de Vistalegre… La bèstia sempre ha estat viva i ara té més gana que mai.
