La batalla dels socialistes madrilenys

"Tomás Gómez deu saber, hores d'ara, que la seva és una missió suïcida"

El PSM (Partido Socialista de Madrid) està immers en una batalla campal. La raó de fons és el control de la formació i els bàndols en conflicte són la direcció estatal de Ferraz, amb José Blanco al capdavant, i la direcció regional liderada per Tomás Gómez. La part visible és la pugna per encapçalar la candidatura a l'Assemblea de Madrid, un objectiu difícil perquè implica derrotar Esperanza Aguirre. El candidat del PSM és el mateix Tomás Gómez i la candidata del PSOE és la ministra Trinidad Jiménez, i per això es faran primàries internes. Fins aquí la part visible.

Però la part subterrània és la guerra bruta que Ferraz està duent a terme contra el candidat del PSM. Per exemple, filtren enquestes favorables a Jiménez, pressionen els quadres socialistes de Madrid perquè recolzin la ministra i mouen els seus suports mediàtics en aquesta línia. Aquesta política, de retruc, tensiona la militància socialista madrilenya i la imbueix d'una certa síndrome de Masada. La direcció regional se sent traïda per la direcció estatal, però compta amb suports implícits gens menyspreables, com per exemple per part de la secretària d'Organització del PSOE. Leire Pajín, tot i no plantar cara obertament a José Blanco, manté un cert suport moral a Tomás Gómez i la seva gent.

En tot cas, Tomás Gómez deu saber, hores d'ara, que la seva és una missió suïcida. El seu partit només munta primàries per tal que les guanyin els candidats oficials. Només cal recordar les primàries del 1998, en les quals Josep Borrell va derrotar Joaquín Almunia, que era el candidat de Felipe González. Poc després Borrell va dimitir a causa d'un cas de corrupció que afectava dos antics col•laboradors seus i que, com qui no vol la cosa, es va fer públic llavors.

També recordo el cas del dissortat Joan Ignasi Pla, exsecretari general del PSPV. Després de perdre en dues ocasions contra Francisco Camps en la pugna per la Generalitat del País Valencià, els anys 2003 i 2007, va decidir no repetir de candidat però sí conservar el control del partit. Però la direcció estatal volia també un relleu a la direcció de la seva branca valenciana i l'actitud de Pla era una pedra en el camí. De manera que, de sobte i per art de màgia, va aparèixer un escàndol de corrupció que l'afectava: unes obres irregulars a casa seva. Aquesta informació el va obligar a llençar la tovallola i va ser rellevat per Jorge Alarte. Recordo que el llavors secretari d'Organització del PSOE José Blanco reclamava al pobre Pla "una explicación convincente" tot fent bandera de la honestedat i el combat contra la corrupció.

 
 

Comentaris