La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va deixar sembrat un camp de mines, que aniran esclatant una per una en els pròxims mesos. Es va dir que l’objectiu de bona part dels membres del Constitucional era carregar-se per damunt de tot el model lingüístic català i més precisament la seva expressió educativa. No ho van fer d’una forma explícita. Però han deixat un terreny de joc on aquest objectiu es podrà anar aconseguint lentament a base de sentències sectorials, que provocaran les respectives onades mediàtiques.
Òbviament, aquesta ofensiva organitzada per carregar-se el model escolar català, i que tindrà fronts oberts cada dia en els tribunals i en els diaris, s’ha de respondre a través d’una defensa jurídica. S’ha de discutir com i de quina manera s‘aplica cada sentència i intentar minimitzar-ne els efectes. Però no n’hi ha prou. Perquè el problema no és una sentència, sinó una idea d’Espanya i de Catalunya que és anterior a aquestes sentències, que esdevé doctrina del Constitucional i que anirà caient-nos al damunt com una pluja fina i continuada. Per tant, al costat de la defensa jurídica, cal una defensa política. Cal un pacte polític per la llengua, que inclou preservar el sistema escolar. Perquè si això s’enfunda, s’enfonsa tot. S’enfonsa la llengua, s’enfonsa la catalanitat i s’enfonsa al cohesió social.
En aquesta ofensiva política contra la situació actual del català, especialment a l’ensenyament, hi ha un objectiu de fons, que ja fa dies que treu el cap: organitzar i donar visibilitat a l’espanyolisme polític i cultural a Catalunya i confrontar-lo contra els avenços del nacionalisme. Tornem a Lerroux. A l’Estat –que és un ectoplasma sense rostre, però que és també una sèrie de professionals preparats que pensen i dissenyen estratègies- no li interessa davant del món una confrontació Catalunya-Espanya. Li interessa una mena de conflicte intern català, entre uns catalans espanyolistes i uns catalans catalanistes. Per tant, donaran ales a l’existència, a l’organització i a la presència pública de l’espanyolisme organitzat. I l’Estat apareixerà com l’únic àrbitre que pot resoldre aquest conflicte entre catalans.
La sentència sobre la llengua és una invitació a molts pares d’alumnes a portar davant dels tribunals la política lingüística a l‘escola. Sortiran com bolets. I cadascun tindrà el seu titular, amb un cos de lletra més aviat gran. Mentre això era només Ciutadans, tenia un punt d’exotisme excèntric. Ara el PP s’hi apunta. I l’Estat ho alimenta, a través dels seus instruments prou poderosos. Estiguem atents: la batalla serà per la llengua i especialment per la llengua a l’escola. I l’objectiu, no tant sols obtenir sentències favorables, sinó alimentar, organitzar i engrandir la presència de l’espanyolisme explícit a Catalunya. Per tal de crear un conflicte lingüística allà on no hi era i presentar-lo com un conflicte entre dos sectors de catalans. Un conflicte civil que permetria a l’estat aterrar a Catalunya per fer veure que posa pau i arbitra entre els uns i els altres. Si se’n surten, hem begut oli. Perquè han triat el terreny de joc adequat i apliquem una estratègia intel•ligent. Provocadora, pero intel•ligent. Ara és a nosaltres a qui ens toca decidir com ho juguem.
