La base de la convivència és la justícia, no la llei

"Cap conquesta social no hauria estat possible sense desobediència i lluita contra les lleis injustes i opressores"

Espanya s'ha ficat tota sola en una ratera, i ara, més enllà del fet que la sentència del judici-farsa fa molt de temps que està dictada –estem parlant del mateix Estat que mai no ha demanat perdó pels judicis-farsa contra el president Companys i Salvador Puig i Antich–, intenta desesperadament que la gran mentida que ha fabricat no quedi en evidència davant de tot el món. Els estats d'arrels totalitàries, com l'espanyol, són tan al·lèrgics al testimoni gràfic de les seves accions com els gats ho són a l'aigua, per això, com fa Espanya, criminalitzen i apallissen la llibertat d'expressió, perquè els posa histèrics que el món conegui les seves maldats. El seu terreny és la foscor, l'opacitat, la via del "tranquilo que esto la fiscalía te lo afina" o "las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". La covardia necessita tenebres.

 

El judici-farsa, com dic, està deixant un munt de perles que palesen la base delirant sobre la qual l'Estat espanyol pretén sustentar la seva argumentació per criminalitzar i condemnar els presos polítics. I, per tal d'aconseguir-ho, tot s'hi val. Inclosa la mentida sense escrúpols. Ho hem vist en el reguitzell de mentides, de flagrants contradiccions o de fugides d'estudi de personatges com Soraya Sáenz de Santamaría, exministra de Presidència d'Espanya, Juan Ignacio Zoido, exministre d'Interior d'aquell país, José Antonio Nieto, el seu número dos, Enric Millo, noi dels encàrrecs de Mariano Rajoy, Montserrat del Toro, secretària del sinistre Jutjat 13 de Barcelona o Sebastián Trapote i Ángel Gozalo, excaps de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil a Catalunya, respectivament.

 

Un altre actor d'aquest circ ha estat Diego López de los Cobos, tinent coronel de la Guàrdia Civil, que, més enllà de les perles que ha deixat anar, ha fet aquest curiós pronunciament: "Sense llei no hi ha convivència ciutadana". És el pronunciament d'algú amb una cultura totalitària basada en el principi d'autoritat en comptes del principi de justícia. Doncs no, senyor López de los Cobos, no és veritat que sense llei no hi hagi convivència ciutadana. És la llei, sí, la llei, quan és injusta, el que trenca la convivència ciutadana. És la llei supremacista espanyola que diu que Catalunya no té dret a decidir per si mateixa el que trenca la convivència, és la violència de l'Estat espanyol contra el poble català pel seu afany de votar cívicament i pacíficament el que trenca la convivència, és aquest judici-farsa que s'està celebrant a Madrid, i que suposa una flagrant violació dels drets humans, el que trenca la convivència i empeny milions de persones a sortir al carrer per dir-los a vostè i a les seves lleis totalitàries que Catalunya no es rendirà. No es rendirà. I no ho farà perquè ni vostè ni el seu Estat ni les seves lleis injustes no són ningú, absolutament ningú per dir què pot fer i què no pot fer Catalunya.

 

Per això vull retornar a una qüestió que abordava en el meu article anterior publicat a El Món i titulat "Despullant el rei d'Espanya" en què deia que el fonament de la democràcia no és el Dret, com afirma un senyor que es fa dir Felip VI, sinó la justícia, per la senzilla raó que sense justícia cap llei no és legítima. Passa el mateix amb els drets humans. Si la Declaració Universal dels Drets Humans té l'entitat que té i és llei internacional d'obligat compliment no és pas perquè sigui llei. És llei internacional d'obligat compliment perquè el seu articulat es fonamenta en la justícia i, a diferència d'Espanya, no estableix categories entre pobles ni diu quins tenen dret a decidir per si mateixos i quins no. Va ser l'anhel de justícia el que va impulsar-ne la redacció i fou pels principis justos que expressa el seu articulat que s'ha guanyat el respecte del món democràtic.

 

 

És fals, doncs, que "la llei garanteixi la convivència". Fins i tot els estats i els règims més corruptes tenen lleis; però són lleis sense cap valor humanístic que no mereixen cap respecte i que han de ser transgredides perquè no es fonamenten en la justícia, és fonamenten en el poder. No és estrany que la història de la humanitat sigui una permanent i irreductible desobediència contra les lleis injustes i una lluita constant en favor dels drets i les llibertats individuals i col·lectives. Cap conquesta social, ja sigui de les dones, dels negres, dels homosexuals, de la classe obrera, de la llibertat d'expressió, de religió, d'associació..., no hauria estat possible sense desobediència i lluita contra les lleis injustes i opressores. És la justícia, per tant, el que tard o d'hora acaba tombant les lleis injustes. És la justícia, en definitiva, el que tard o d'hora acaba imposant-se a la llei. I és així, perquè sense justícia no hi pot haver convivència. La base de la convivència no és la llei, la base de la convivència és la justícia.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?