Gràcies, gestors públics, empresari avars, especuladors salvatges, carteristes, estafadors i mafiosos per haver-me descobert que Barcelona és innecessària. Fins fa tot just un any era un d’aquests pobres desinformats que pensen (com ho pensava jo) que cal viure a Barcelona. Que és just i necessari. Que embotir-se en un pis amb dos fills, tones de joguines i tones de llibres és la normalitat. És l’opció més còmoda. És l’única alternativa. Disculpeu la meva antiga ignorància però, ves a saber per què, els barcelonins desenvolupem un bloqueig mental que limita les nostres opcions de vivenda. Que restringeix les nostres recerques de llar a aquesta ciutat inhumana, artificial i pretensiosa. És una ciutat Cristiano Ronaldo. Rica però miserable. Fastuosa i trista.
Afortunadament me’n van fer fora. Una empresa immobiliària que va voler-me apujar el lloguer. Uns carteristes que em feien anar tens al metro o per les Rambles. Uns turistes que pagaven fortunes per aliments mediocres i que, a base de consolidar aquest comportament, ens encarien la vida als barcelonins. Em va fer fora una grua municipal famèlica que em prenia el cotxe mentre pujava al pis a recollir els meus fills. Actituds miserables i avares que defineixen perfectament l’ànima pútrida d’una ciutat egoista i decadent. En aquesta Barcelona d’aparadors i diners només la gent mostra cert escalf. I aquesta gent s’extingirà engolida per una marea d’ambicions econòmiques disparades. O fugirà amb por per la delinqüència rampant que s’ha apropiat dels carrers de molts barris.
Afortunadament la meva dona és de poble. Va arribar a Barcelona exiliada i mai va perdre la voluntat i l’entusiasme per marxar. Ella m’ha obert els ulls. Ella va plantar la llavor de marxar fora. De deixar aquesta ciutat que, per un estrany mecanisme psicològic, et reté i et fa pensar que no hi ha res més enllà. Com un brut i manipulador món orwelià. Marxeu! De debò. Deixeu estar Barcelona i la seva voracitat destructiva. Visc en un barri obrer de poble, ara. En un lloc nou i proper. I, per si us ho pregunteu, trigo el mateix en arribar a la feina que quan vivia a Sants.
