L’atenció de les eleccions municipals de Maig del 2019 estan centrades en que passarà a Barcelona, l’aposta de l’unionisme per la candidatura de Manuel Valls és ben clara. Una contraposició més identitària que no ideològica, i l’adversari no és tant l’Ada Colau, què també, sinó el millor dels candidats independentista. La batalla serà aquesta.
Però a vegades cal prendre una mica de distància per valorar els possibles perills reals que pot tenir la estratègia de Manuel Valls; la Bosnificació de Catalunya.
A la base del projecte de Bosnificar Catalunya hi són les afirmacions aznarianes del “antes se romperá Catalunya que Espanya“. I aquest “romperá” no es altra cosa que la creació dins de Catalunya d’una territorialitat, d’un territori, definit administrativament en un mapa, on l’unionisme sigui l’element motor i definidor de les seves estratègies.
Diem Bosnificar, perquè Bòsnia era un Estat que va ser dividit en dues entitats administratives, de facto les fronteres de Bòsnia són les mateixes, de iure, funciona com dos Estats (República Srpska i Federació Croato-Musulmana), i aquesta és la intenció que s’amagava i que s’amagava en alguns sectors de l’unionisme.
A Catalunya existeixen 5 entitats politico-territorials. La primera la pròpia Generalitat de Catalunya, amb un govern i un territori per gestionar, el Principat de Catalunya. La segona són les Diputacions provincials, amb un govern que gestiona cadascuna de les quatre províncies. En tercer lloc tenim les comarques, amb un govern que gestiona els territoris comarcals, i per últim tenim els municipis, amb el seu govern que gestiona el seu terme municipal.
La cinquena és de més recent creació, concretament del 2010, i es tracta de la regió administrativa que es coneix com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que té un govern que la gestiona, i que està formada per 36 municipis de la corona barcelonina.
Totes aquestes dimensions territorials comparteixen una territorialitat comuna, entendre Catalunya com un tot, divers, però un tot conjunt. I és en aquesta última entitat politico-administrativa, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on cal posar molt l’atenció.
En Valls parla de Barcelona com una Ciutat-Estat. L’estratègia de l’unionisme és poder tenir sota control una entitat politico-administrativa, dins de Catalunya, que pugi fer de contra govern a la Generalitat de Catalunya, i aquesta és l’Àrea Metropolitana. La Generalitat i el Parlament no poden ser espais on l’unionisme es desenvolupi amb la mateixa força i voluntat que ho pugui fer en un territori com la Àrea Metropolitana, on té més concentrat el seu vot i les seves possibilitats d’èxit són majors.
Segurament quan en Manuel Valls s’autoproclama hereu del maragallisme, sigui en la dimensió de contrapoder pujolià, o el que és el mateix, el contrapoder de la plaça Santa Jaume dels anys 90s. En Pujol va entendre que no era el mateix tenir la capital en contra que tota una Àrea Metropolitana, i per això la va abolir, i fins al 2010, abans que el Tripartir deixes la Generalitat la van tornar a posar en marxar, preveient futurs escenaris de contrapoder institucional.
Segurament preveient una confrontació ideològica (Esquerra-Centre-Dreta), el que potser no van ser conscients és que també es podria produir una confrontació identitatria i nacional, i que l’unionisme radical podria treure fruit de la dimensió territorial de l’Àrea Metropolitana.
Aquest risc de transformar l’Àrea Metropolitana de Barcelona en una territorialitat política que funciona de contrapoder és el que no ens podem permetre com a país. Catalunya no només és un sol poble, sinó que té una única territorialitat, amb diferents estratègies, però una única territorialitat.
Les forces tradicionals del catalanisme polític han d’impedir que l’Àrea Metropolitana de Barcelona produeixi una territorialitat política diferent a la del conjunt del país, doncs això provocaria danys estructurals i és on Catalunya entraria en una lògica de Bonificació real.
L’aposta que fa l’unionisme per Manuel Valls pot ser que no sigui només per Barcelona, sinó que vagi més enllà, i el verdader objectiu sigui aconseguir una entitat politoco territorial definida per fer de contrapoder, estiguem atents.
No podem córrer el risc de fer del País un rerepaís.
