Avui, en comparèixer davant de vostès, no voldria assemblar-me a l’escriptor Umbral que va anar a la televisió i, en ser preguntat sobre temes d’interès general, va reaccionar amb gran irritació que ell només havia anat a l’estudi per a parlar del seu llibre. No és el meu cas, perquè a la meva cita quinzenal amb “El Singular” no ens limitem, en general a un tema exclusiu, però el que passa és que acaba de publicar-se un llibre meu titulat “La banca sempre guanya” i, naturalment, hi voldria fer alguna referència atès que, si no en parla el pare de la criatura, malament rai. Amb la vènia, doncs, em complau de dir-los-hi que és un producte de la prestigiosa factoria RBA edicions, cosa que és una sort, però amb l’inconvenient de que la meva aparició a l’escena ha estat precedida la setmana abans per la presentació a la mateixa editorial de la traducció catalana del llibre de Picketty sobre les desigualtats que és mundialment el llibre d’economia més venut de la historia. Tanmateix, espero que la coincidència amb el número ú no impedeixi que els meus lectors habituals em mantinguin la bona acollida, amb temporades de “best seller”, que m’han dispensat amb llibres com “sis milions d’innocents” (signat com a “col·lectiu J.B. Boix), “Informe Sanuy” (defensa del petit comerç i crítica de La Caixa), “Els plats trencats” o el “Capitalisme Cibeles”.
Aquesta vegada, faig referencia a l’evolució negativa de la nostra economia durant els últims quatre anys en que hem hagut de patir tota mena de vicissituds des de la devaluació interna (una forma de fer pagar a justos per pecadors) que té el propòsit de impulsar la competitivitat a costa de rebaixes salarials, precarietat dels contractes de treball, retallada de les prestacions socials, creixement de les desigualtats, corrupció generalitzada i total impunitat dels polítics i dels seus còmplices – els quals, disfressats d’empresaris, fan negocis bruts amb càrrec als pressupostos públics i a les tèrboles adjudicacions, concessions i comandes i practiquen el mètode de la porta giratòria per cedir aparentment el pas d’entrada i rebre immediatament el sol·licitant a dins per a embutxacar-se la sòrdida comissió corresponent. El suborn esdevé, doncs, d’aquesta manera l’única via per a aconseguir allò que, a França, en diuen “faire rouler les affaires”. Per tant, el llibre pretén assenyalar amb el dit els culpables del garbuix público – privat vigent.
De fet, el capitalisme era definit de forma acusatòria pels seus detractors com l’explotació de l’home per l’home i això permetia que els seus defensors afirmessin que p. ex. el sistema comunista era exactament al revés: A part d’aquesta clau humorística sobre les possibles alternatives, s’insistia en adjectivar-lo com a social o popular en la via cap a l’estat del benestar. Nogensmenys, en els darrers temps, la cura lletja del capitalisme ha fet la seva reaparició i ens ha conduït a un escenari de gran injustícia capaç d’inspirar un retorn a la noció de lluita de classes i al convenciment de que els factors de reequilibri i de protecció social seguirà perdent terreny en la formulació dels nous plantejaments. Ara fa un set mesos i mig, “The Economist” va dedicar un dels seus editorials a la definició de la nova era del capitalisme de compares que em va semblar molt interessant. Feia esment de la corrupció entre governants i empresaris en el cas de Turquia (sector construcció), i del compromís del president Xinès, Xi Jinping, de lluitar sense pietat contra la corrupció a fi d’aplicar la indignació popular: Vol dir que hi ha països on els dirigents s’adonen de que és urgent una revolució que permeti salvar el capitalisme de l’amenaça que representen els capitalistes actuals, tant els públics com el privats. Que ja diu la llei de Mahoma que, en aquesta qüestió com en moltes d’altres, és igual el que dona que el que entoma. Als països emergents, p. ex., l’aprovació de projectes immobiliaris és una gran font d’enriquiment, igual que el “boom” de les matèries primes, ha engreixat els beneficis de les extractores de petroli i les empreses mineres.
En general, les privatitzacions han servit per a que els beneficiats poguessin munyir els monopolis o quedar-se els actius a preus de regal. Aquesta mena de capitalisme a més de ser injusta, és també un obstacle per al creixement a llarg termini. Els principis vigents són ara la repressió de la lliure competència, posem per cas, la que afavoria, fins a la reforma de l’actual president de Mèxic, les telefòniques de Slim, l’home més ric del món, ara vinculat a La Caixa i que té en nòmina Felipe González. A més a més, els diners han de servir per a finançar els partits polítics. Si els sectors d’activitat tenen molta dependència del poder estatal, els problemes s’agreugen tal com passa amb aigua, gas, electricitat, autopistes, joc, etc. De la mateixa manera que els rescats bancaris sempre representen una gran transferència de riquesa cap a financers sense escrúpols i / o traficants d’influències. Així, doncs, en la mesura en que els països es fan més rics, les infraestructures i les matèries primes perden importància relativa a l’hora de repartir fortunes. Del 1900 al 1930.els nous rics de Nordamèrica eren dels sectors del ferrocarrils i el petroli, i posteriorment, de la gran distribució comercial i de l’automòbil.
Igual com actualment, a la Xina, els grans enriquiments s’obtenen en el camp de l’internet. I, en tot cas, l’evolució ascendent de l’economia obliga els governs a una més gran obertura, a regular els monopolis, a fer concursos i adjudicacions més transparents. En aquesta línia els líders de la revolució transformadora seran els representants de la classe mitjana que representen la massa dels que realment paguen impostos i podran exigir els canvis necessaris. Els autòcrates i els líders que han sortit de les urnes corren, però, el perill d’ignorar que les exigències de la gent són aquestes. Recordin aquell presentador d’un acte electoral que, amb el micròfon a la ma, va dir: “i ara en parlarà el company X, un home que ha sortit del poble” i va afegir, en veu baixa “i decidit a no tornar-hi a entrar”. I ho fa amb especial referencia als banquers que són “too big to fail” i “too big to jail”, és a dir, massa grans per a deixar-los fer fallida i massa grans per a ficar-los a la presó. I també des de la zona on calgué salvar l’euro i d’un país (Espanya) que ja té un deute públic superior al PIB.
Al llibre s’hi recullen també una sèrie d’articles publicats principalment al Punt Avui i al Singular Digital que, per successió de fotos fixes, segueixen el fil de la crisi i de la recessió amb uns comentaris que possiblement en cara s’aguanten. Comencen a l’abril del 2010, amb una denuncia de Goldman Sachs com a vampir de l’economia, al juliol, amb la reclamació d’un control real de la banca i, a l’agost, ja fam l’anàlisi de tres anys de la Gran Recessió. Són els moments en que el poder judicial garanteix la impunitat de les actuacions de personatges com els Albertos, Alierta o Botin amb sentències de doctrina favorable o eximent de les eventuals vulneracions de la llei. Al setembre, es comenta la fallida i rescat de Lehman Brothers i, al novembre, es tracta de fer palès que la banca asfixiarà els intents de recuperació i sortida de la crisi i d’apostar per la salvació de la moneda única. Es a partir de l’abril 2011 que es comencen a plantejar les grans qüestions entre financers i ètica i com amb exemples com el de la Caixa de Castilla la Mancha d’Hernández Moltó (aquell del “míreme a los ojos, Sr, Mariano Rubio”) i posterior gestió sota el regnat de la Sra. Cospedal i la vicepresidència del seu marit a la caixa, es va iniciar al camí de les caixes cap al quiròfan.
A partir del gener del 2012 fan la seva aparició les temàtiques de la indignació popular i la consigna de que cal salvar el capitalisme de l’autodestrucció que estan propiciant els propis capitalistes. El sistema necessita anar, doncs, al taller de reparacions víctima dels mateixos desaprensius que l’han engendrat. A partir del juny del 2012 les opinions ja s’orienten cap a l’espinosa matèria del rescat de les entitats financeres a càrrec dels diners dels contribuents abocats primer a entomar els sacrificis i, després, a sobre, a subvencionar els “fat cats” d’obscena i fastuosa fortuna que han estat els causants de les seves desgràcies. Es, finalment, al 2013 que surt la galleda d’aigua freda contra un Rajoy que vol presumir de recuperació i, en realitat, en lloc de ser el primer de la classe, presenta el bagatge de 650.000 aturats més i 800.000 llocs de treball menys que abans de començar. I, en plena situació de cleptocràcia generalitzada, llibretes de Bárcenas on diuen que hi consten el seu propi sobresou i el de Montoro i, amb l’esclat de l’enorme delicte de “Blesapàtria” que el més íntim amic d’Aznar va perpetrar junt amb Rato a CajaMadrid, circumspecte, afirma que aquesta epidèmia de corrupció és falsa excepte en tot allò que va sortir als diaris. Que Déu n’hi do!
És que no es recorda que, a la premsa, hi sortien pràcticament tos els dirigents del seu partit i de que ni un dels afectats han perdut les prebendes, el càrrec i el carnet del PP? I que amb una allau d’aquesta envergadura i que pot ser causa d’una veritable insurrecció, no es pot limitar a dir “algunes coses que s’han produït (vol dir que no les ha perpetrat cap culpable?) no li han agradat. En fi, ja ens havíem resignat al deshonor dels grans pilars de l’estat, com ara la Corona (herència del Comte de Barcelona sense declarar i a Suïssa o visita del rei a les pompes fúnebres d’un financer que no havia declarat € 2000 m. d’herència durant 77 anys a la Confederació helvètica), el Banc d’Espanya (delinqüent el governador Mariano Rubio), la Guàrdia Civil (Roldan i Tejeros), el B.O.E. – Butlletí oficial de l’estat (Salanueva), la marina (Isaac Peral que no és submergible i drogues sense culpable al J.S. Elcano vaixell – escola de l’Armada on es veu que ensenyen narcotràfic), Ministeri de l’Interior (que filtra acusacions falses en jornada d’eleccions catalanes a fi de perjudicar CDC), Poder Judicial (que no aplica allò d’iguals davant la llei), Agència Tributaria (subornada per a que no cobri impostos i que, un cop descobert el delicte, permet que la primera sentencia tingui 24 anys a dictar-se i encara no ha executat la pena), etc. Què més ha de passar per a que vingui algú a desmuntar la bastida d’una corrupció d’aquestes proporcions? Al Japó, per molt menys de tot això era tradicional disculpar-se a base de fer-se un “tsepuku”, és a dir allò que aquí en diem “haraKiri” que no cal que sigui literalment personal, però si deixant en mans menys brutes tot aquest repugnant muntatge que ens va deixar com a testament aquell Aznar que ara segueix remenant cireres des de la FAES i superant a favor del seu gendre i del seu fill les bicoques que tenia l’Urdangarin de Caixa, Telefònica i un llarg etcètera.
