La banca, espècie protegida

"La decisió de nomenar president de l'AEB (patronal dels bancs) en José María Roldan fins ara director (durant 13 anys) de Regulació del Banc d'Espanya és, com a mínim, criticable"

Hi ha moments històrics en què, tal com passa en el present, els grans protagonistes de la corrupció ja no consideren necessari de tenir una mica de cura de les formes. En efecte, és tal el paroxisme i és tanta la fruïció amb què es dediquen el conreu de les comissions, els suborns, les concessions, les privatitzacions de serveis públics amb tarifes abusives, les obres públiques, els càterings de grans col·lectius o de centres oficials i el llarg etcètera on es passa el rasclet, que els autors ja no tenen present que la dona del César no solament ha de ser honesta, sinó que, a més a més, ha de semblar-ho i que els malfactors ja no senten la necessitat de dissimular una mica. Fins al punt que es comporten com a presumptes o potencials culpables ja abans d'haver tingut l'oportunitat de delinquir. Que és el que exactament acaba de passar ara amb la designació del nou president de la patronal bancaria, un episodi en el qual l'agraciat amb el premi de la grossa ha estat l'home que durant tot l'agitat període de les bombolles, la crisi i el rescat dels bancs i les caixes ha exercit les funcions de regulador i supervisor de les entitats de crèdit. Ja se sap que de vegades funciona bé el mètode de fitxar un contrabandista per a convertir-lo en un carrabiner que ja se les sap totes en matèria de vulneració de la llei i, per tant, pot ser més eficaç en la repressió. Però, a la inversa, no sembla tan clar que la cosa pugui funcionar amb la mateixa eficàcia i, en conseqüència, la decisió de nomenar president de l'AEB (patronal dels bancs) en José María Roldan fins ara director (durant 13 anys) de Regulació del Banc d'Espanya és, com a mínim, criticable. Ja sé que hi ha precedents més sospitosos encara, però en un moment en què els contribuents modestos s'han rascat la butxaca per a rescatar uns banquers i caixers que segueixen en la impúdica exhibició de les seves retribucions que superen tots els límits del decòrum i de la mínima decència exigible, tot plegat resulta molt poc edificant.

Per exemple, quan el delinqüent Mario Conde va ensorrar el Banesto i el Banc d'Espanya es va encautar de l'entitat, el llavors Governador del Banc d'Espanya, Luis Angel Rojo (un d'aquells que com Mariano Rubio signaven el paper moneda amb el "pagarà al portador" en temps de la pesseta) va convocar un concurs i va adjudicar el Banesto al Banc Santander de Botín on va agafar-ne la titularitat la pubilla Ana Patricia. Doncs bé, un parell d'anys més tard, Rojo es va incorporar al consell d'administració del Santander sense cap rubor malgrat que l'aparent tracte de favor en "recompensa pels serveis prestats". És lògic, doncs, que ara ens preguntem si les relacions contra natura podien mantenir-se i rebre premis remunerats sense cap regla d'incompatibilitat. De fet, només fa 5 dies que el Banc d'Espanya ha adoptat alguna tímida mesura de control dels alts càrrecs de la banca. No s'ho creuran, però en aquest país fins divendres passat no estava reglamentat que hi hagués un veto per a ser directiu de banca tot i tenir antecedents penals. És per això possiblement que ens va tocar assistir a la vergonyosa convocatòria de l'últim consell de ministres de Zapatero amb un sol punt a l'ordre del dia: l'indult del conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz. Una lamentable demostració de servil forma de governar que, a més a més, es podia haver estalviat, per raons de calendari, atès que l'últim dia del govern del PSOE no es podia indultar una condemna que encara no s'havia dictat. Es veu que Zapatero no és ben bé allò que se'n diu un bon jurista, perquè a l'hora de fer les maletes, volia deixar un val a perpetuïtat que exonerés un seu benefactor de qualsevol pena per eventuals delictes futurs.

Com Alfonso Guerra en el cas Banca Catalana però exactament al contrari del "a Pujol, vamos a meterlo en la carcel", en Zapatero pretenia que per als seus amics del Santander no regissin els requisits d'honorabilitat experiència i bon govern exigibles a tothom. Una mica com el que s'està fent ara amb els directius de caixes que estan imputats, però ni un de sol ha ingressat a la presó, perquè no van liquidar les ex-caixes per la llei concursal. No, si encara els beatificaran a Tarragona. Perquè el flamant nou cap de l'AEB havia format part de l'equip de Rato, junt amb Martinez Pujalte (PP) i Guindos (president de Lehman Brothers) a Espanya al moment de la macro fallida. Per tant, vivim encara en un règim en el qual els banquers reben la consideració d'espècie protegida que no està previst que siguin presidiaris encara que hagin comès els mateixos delictes que per al comú dels mortals representen la pena de privació de llibertat. Un tracte de privilegi que també es fa extensiu a les entitats.

Vegin, si no, com la banca JP Morgan ha estat sancionada amb una multa 5.100 milions de dòlars. Vol dir que als països més avançats i amb més respecte per l'imperi de la llei no són vigents les incestuoses relacions d'endogàmia entre polítics madrilenys i financers. A l'UBS de Suïssa l'han obligat a provisionar possibles condemnes en litigis que estan en marxa. Al Deutsche Bank també li han exigit la garantia de 1.200 milions d'euros a part de la multa que li correspongui per la manipulació del libor. Al Rabobank d'Holanda li han clavat 1.000 milions d'euros., al RBS, 615 milions de dòlars i al Barclays 450 milions de dòlars. En tot cas, sembla que els bancs dels països seriosos amb imperi de la llei seguiran pagant durant molt de temps el excessos d'abans del 2008. Ara fa pocs dies, Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal, autor de l'expressió exuberància irracional, ha explicat que ara fa 6 anys es va equivocar en la gestió de la crisi, però que també en va tenir molta culpa el Fons Monetari Internacional. I realment l'FMI ha estat molt de pega amb els seus gerents. La Sra. Lagarde està acusada d'haver afavorit l'empresari Bernard Tapie, president també de l'Olympique de Marseille, quan ella era ministra de finances de Sarkozy. De Dominique Strauss-Kahn ja ni cal no parlar-ne amb l'evidència del seu capteniment com a possible proxeneta, sàtir i violador.

Finalment, Rodrigo Rato, que va fer una reaparició breu a Bankia (Caja de Madrid) i es va embutxacar quantitats exorbitants, a part del que cobrava o encara percep en clara incompatibilitat de la Banca Lazard, de La Caixa i ara també del Santander. Va beneficiar també els seus protegits del PP, Fernández Norniella, Francisco Verdú i Mercedes Rojo. No és, doncs, en debades que la revista Businessweek Bloomberg el declarés a ell, vicepresident econòmic del govern Aznar, com el pitjor i més nociu directiu de tota la banca mundial. Tant és així que el propi FMI que ell va dirigir i que, segons un informe l'Agència d'Avaluació Independent Rato no va ser capaç de preveure que s'acostava una recessió d'incalculables conseqüències. Tanmateix, tots aquests personatges segueixen gaudint del seu estatus de fauna protegida i gaudint de les fastuoses fortunes que han acumulat de forma impune com si també fossin de família reial dels que no són desnonats per impagament de la hipoteca de la caixa i quan els embarguen la mansió, només els n'hi prenen mitja, en lloc de subhastar-ho tot. Ai, Senyor, ducs i banquers. Quina creu!

 
 

Comentaris