El senyor Gutiérrez és majorista de vins. Viatjant, que en diu ell. M’explica que el gran problema amb el que es troba d’un any ençà no és tant la caiguda del 20% de les vendes com els impagats que acumula. En Gutiérrez sempre havia fixat el preu del vi en funció del seu cost i aplicava descomptes als clients segons el volum de compres que li havien fet durant l’últim exercici. Ara –diu– s’ha vist obligat a assegurar totes les operacions i, lògicament, a repercutir el sobrecost que això implica en el preu final de les ampolles. Però, esclar, el viatjant Gutiérrez –home agraït dels que ja no se’n troben– no vol penalitzar els bons clients, els que sempre li han estat fidels i han pagat com i quan tocava. Per això, després de molt pensar-ho i assumint el risc de perdre’n algun, ha decidit encarir el producte només als mals compradors, els que, en definitiva, l’han obligat a assegurar totes i cadascuna de les operacions.
Arribats fins aquest punt, vostè, benvolgut lector, pot decidir quina opinió li mereix l’amic Gutiérrez. Podem trobar-nos davant home prudent, ponderat i agraït per haver mantingut el preu de les ampolles als clients que compleixen amb la seva obligació i paguen quan toca o bé podem veure’l com un gran mesquí que esclafa uns botiguers agònics que ni tan sols poden fer front a les lletres que arriben cada últim de mes. Però estic convençut que, com m’ha passat a mi, vostès també han empatitzat amb en Gutiérrez. I ho hem fet perquè la decisió que ha pres és de sentit comú, de pur instint de supervivència.
Però, fixin-se com un relat senzill i que aparentment genera un consens més o menys generalitzat, s’enterboleix si hi canviem els protagonistes.
Dijous, Juan Iranzo, el director de l’Institut d’Estudis Econòmics, va destapar la caixa dels trons quan va dir que considera que els immigrants haurien de pagar un interès més alt en els crèdits al consum perquè és el col•lectiu que registra més impagats. Juan Iranzo –diguin-li Gutiérrez– no és ni un mesquí ni un racista. L’amic Iranzo fa front exactament al mateix problema que el viatjant de vins i determina que la millor solució és penalitzar els que, en bona mesura, han fet pujar els índexs de morositat del sistema bancari fins a límits propis de països en vies de desenvolupament.
L’Institut d’Estudis Econòmics –organisme vinculat a la patronal espanyola– no té res en contra dels immigrants. Simplement els penalitza per pur instint de supervivència del seu negociat. També ho fa amb els estudiants, amb els aturats i amb les rendes més baixes i ningú l’acusa de classista.
És demagògic culpar la banca de fer servir un dret més que legítim. I apel•lar als excessos de l’última dècada no és cap argument per ara fer escarafalls davant d’una qüestió que respon als fonaments de la lògica més pura.
