La batalla del PP i rodalia -El País, per exemple- per reeditar els homenatges a Miguel Ángel Blanco, vint anys després, deixen al descobert el poc gruix de la capa de legitimació que intenten mantenir els gestors de l’actual règim polític espanyol. El 23F, primer, i ETA més tard van ser les fonts d’ètica política d’un sistema, amb origen a la dictadura, que necessitava proveir-se d’una justificació democràtica -sobrevinguda- que en dissimulés la continuïtat.
I tal i com es va fer en aquell moment, fa dues dècades, el nom d’aquell jove malaurat torna a ser invocat. Ara, eixamplant el perímetre dels exclosos, amb Podemos i l’alcaldessa de Madrid com a objecte de la pressió principal. L’enemic ha deixat de ser una ETA derrotada i políticament oblidada i ara ho és -com també ho era fa vint anys- qualsevol discrepància respecte a la correcció política que sempre ha marcat, estretament, l’aznarisme/felipisme.
Però sense ETA ni amenaça de cop militar, les elits del règim es queden en casta. Ja no és possible uniformar amb un llaç blau tots els periodistes, inclosos els de TV3, ni col·locar milions de persones marxant en manifestació darrere del ministre de l’Interior… En fi, que Miguel Ángel Blanco descansi en pau, com els centenars de milers de víctimes de la violència política que, abans que un homenatge, necessiten una tomba i un nom.
