Permetin-me que comenci aquest article recordant una vivència personal del dia 2 de desembre de 2007. Aquell matí de diumenge —just després de la gran manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir— vàrem fer una roda de premsa. Els confessaré que mai no havia vist tants micròfons junts. Era obvi que l’èxit de la convocatòria havia mobilitzat tots els mitjans. Fou llavors quan Gerard Fernández —que exercia de portaveu de la PDD amb una servidora— va haver de respondre a una d’aquelles preguntes extemporànies que fan alguns periodistes. Què demaneu a l’Estat espanyol? —li van etzibar i ell va respondre: que sigui democràtic. Ai las! Aquesta era la gran qüestió d’ara fa sis anys i, malauradament, avui, malgrat el pas del temps, ho continua essent. En aquests moments, però, el clam a favor de l’exercici del dret de decidir és més general que mai i la reivindicació de la democràcia ha esdevingut transversal i popular. Allò que fa sis anys podia semblar una extravagància, avui dia és l’única via per assolir la llibertat.
Què ha passat d’ençà del 2007? Per què ara el dret a decidir és la reivindicació més arrelada entre la ciutadania si, senzillament, només estem parlant de democràcia? Per què la societat catalana dóna suport al dret a decidir en un suport del 74%, segons les estadístiques? Per què 107 diputats de 135 de la cambra catalana defensen el dret de decidir i reclamen la celebració d’una consulta? Encara més: és que la reivindicació de la democràcia és més intensa ara que fa sis anys? La resposta és no, radicalment no. Les raons del cansament social i polític que ens ha portat fins aquí són evidents. Des de la negociació de l’Estatut de Catalunya del 2006 la deriva política s’ha fet imparable. La situació de confrontació en la qual ara ens trobem va començar arran de la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va comportar una rebregada monumental dels drets del poble de Catalunya. El menyspreu a l’autogovern i a les competències estatutàries va fer més evident que mai que el model de l’Espanya autonòmica havia fracassat. Encara més: si a aquests antecedents hi sumem la crisi econòmica, el dèficit fiscal, la manca d’inversions, els atacs contra la llengua i la cultura, l’intent de retallada de les relacions internacionals i la catalanofòbia, és evident que el còctel havia de provocar una explosió. Arreu del país, de dalt a baix, i de dreta a esquerra, la petició del dret a la lliure determinació mitjançant les urnes és inapel•lable.
Tanmateix, i a pesar que dia a dia sembla que la majoria demòcrata creix, hi ha qui vol aigualir el vi. ¿Per què sinó hi ha qui autoanomenant-se demòcrates s’entesten a buscar vies alternatives a l’única via possible? Si poder fer la consulta és el més important, per què s’empesquen terceres o quartes vies que posen pals a la rodes? Diguem-ho clar: Per què Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro es reuneixen per parlar d’una hipotètica tercera via si l’important és com convèncer el govern espanyol perquè autoritzi la consulta? Segur que vostès ja hi han pensat. Per la meva part, m’atreveixo a dir que tanta reunió —secreta o no— entre el PSC i UDC és, de fet, un atac a la línia de flotació del procés de Transició Nacional i, concretament, és una deslleialtat de Duran cap al MHP Artur Mas, que és qui lidera el procés referendatari amb el suport d’ERC.
No hi donem més voltes i aturem el soroll que ens debilita. Avui, com l’any 2007, la prioritat és aconseguir que el govern espanyol sigui democràtic i negociï amb la Generalitat la forma de convocar una consulta perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya es pronunciïn sobre l’única via possible: “Està d’acord en què Catalunya esdevingui un estat independent”. La resposta és ben clara i només admet dues possibilitats: sí o no. Res més.
