Què és la normalitat? Com a pregunta, no sembla gens difícil de respondre. Normal és tot allò que s’ajusta a una norma establerta o que no se separa del seu estat o curs natural. És normal dinar i sopar, per exemple, és normal tenir fred a l’hivern i calor a l’estiu, és normal anar a treballar, és normal tenir fills, és normal morir-se quan s’és vell… De coses normals, la vida en va plena. I, tanmateix, poques coses hi ha tan cinètiques o volubles com la normalitat. No cal retrocedir gaire en el temps per veure què se n’ha fet de tot un munt de “normalitats” que semblaven gravades amb foc i en nom de les quals les societats han acusat, calumniat, empresonat o executat. Si poguéssim comptar-ne el nombre de víctimes, el resultat seria esfereïdor.
“Venim a normalitzar el país”, ha dit recentment Isabel Celaá, ministressa d’Educació i portaveu del govern espanyol del PSOE. Els catalans li hauríem de preguntar de quin país parla, quan diu “el país”, però no cal que ens aturem en aquest punt, perquè ens desviaríem del tema central. Parem atenció només en l’estupidesa de la frase tot recordant que una les divises del totalitarisme és justament aquesta: “La normalitat sóc jo”. I com que la normalitat es diu “Espanya”, tot el que se’n desprèn és absolutament normal:
- És en nom de la normalitat, que Catalunya no pot decidir sobre si mateixa.
- És en nom de la normalitat, que Catalunya ha de restar sotmesa a l’Estat espanyol.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol no reconeix la nació catalana.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol empresona els polítics catalans que permeten que la ciutadania s’expressi a través de les urnes.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol vulnera els acords dels plens municipals i inhabilita alcaldes per penjar una bandera estelada.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol criminalitza els mestres que ensenyen els infants a desenvolupar el pensament crític i a pensar per si mateixos.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol persegueix polítics que Europa considera persones innocents.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol empresona la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol estableix de què pot parlamentar i de què no pot parlamentar un Parlament.
- És en nom de la normalitat que l’Estat espanyol tipifica com a delicte d’odi les crítiques al seu monarca i a les seves forces policials.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol instaura un pensament únic davant del qual tota dissensió és considerada delicte de rebel·lió i de sedició.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol viola impunement els drets humans.
- És en nom de la normalitat, que l’Estat espanyol és una dictadura del segle XXI.
No, amics meus. La normalitat no és això. La normalitat és la llibertat, mai la captivitat. Ens volen fer creure que Catalunya no és prou adulta per governar-se per si mateixa, ens volen fer creure que som com gossos i que la llibertat consisteix en la llargària de la corretja amb què ens lliga l’amo espanyol. Però els catalans no som gossos ni tenim amo. Els pobles lliures són aquells que es regeixen per les seves pròpies lleis, que tenen els seus propis tribunals i que decideixen lliurement la seva educació, la seva sanitat, la seva economia, la seva justícia social, les seves infraestructures i, en definitiva, entre moltíssimes més coses indefugibles, la seva relació amb la resta del món. La persona o el poble que tenen prohibit decidir sobre si mateixos no són lliures. Són captius d’un tercer, i la seva vida present i futura està i estarà subordinada als valors, als interessos, a la ideologia i als capricis d’aquest tercer. Una Catalunya ‘autonòmica’, per tant, no té autogovern ni el pot tenir mai, perquè, com diu la mateixa paraula, l’únic veritable autogovern és la plena sobirania. Només té sobirania qui té autogovern, només és sobirà qui governa la seva vida. I cap ésser humà ni cap poble no poden dir mai que tenen una vida normal si no són lliures. L’única normalitat és la llibertat.
