Well, we made a promise we swore we’d always remember
No retreat, baby, no surrender
Bruce Springsteen
L’unionisme ha tornat a donar per mort el procés cap a la independència. El PSC, el PP i Ciutadans ja només demanen que es certifiqui amb unes noves eleccions. En la seva edició de Divendres Sant, el diari El Mundo ho titulava així: “El Govern comienza a asumir el fracaso del proceso independentista” i ho atribueix a “la presión de la fiscalia” i la “humillación diplomática” per allò del comunicat de l’ambaixada dels Estats Units. I enmig, és clar, la baralla entre el PDECAT i ERC pel cas Bonvehí, però clar, el còctel arriba a un punt que ja no se sap si això és causa o conseqüència.
El cas és que aquesta Setmana Santa està resultant un petit via crucis per l’ independentisme, però que quedin clares un parell de coses:
1.- Pressió de la fiscalia: Que hi hauria aquesta persecució judicial a la celebració del referèndum se sap des de molt abans de les eleccions del 27S. Amb el 9N ja va quedar clar que no s’estarien de braços plegats. Els que es van presentar als comicis ja sabien a què s’enfrontaven, i una part molt important de la ciutadania els va votar amb la confiança que serien aquests 72 diputats els que donarien la cara per ells. Rendir-se davant de la legalitat espanyola seria humanament comprensible però també un frau polític.
2.- Diplomàcia: Sense voler-ho (o sí) els Estats Units han delimitat els dos subjectes polítics enfrontats i ha assenyalat dos actors diferenciats: Catalunya i Espanya. És un comunicat fet per l’ambaixada en genèric perquè des del mes de gener Estats Units no té ambaixador. És un comunicat escrit només en castellà, no hi ha traducció a l’anglès, de manera que tot plegat indica molt bé a quin públic s’adreçava: a les pressions del govern espanyol per fer-lo, no per expressar res al poble nord-americà. Per més inri: el consolat nord-americà a Barcelona (que deu tenir alguna cosa a dir sobre Catalunya) no ha difós el comunicat ni tampoc ha retuitejat el tuït de l’ambaixada de Madrid. I per la suposada importància que té, també sorprèn que ni Mariano Rajoy ni el ministre d’afers estrangers ho hagin fet. El simple fet que els Estats Units s’hagin referit a la qüestió cal interpretar-ho com una constatació que l’afer Catalunya existeix. En qualsevol cas, és divertit comprovar com els defensors de la sobirania espanyola cedeixen a una sobirania estrangera, la dels Estats Units, la unitat del seu país. És d’una feblesa inèdita.
Per tant,
3.- L’única derrota serà l’autoderrota. El procés només es podrà donar per mort des de Catalunya i només de dues maneres, molt diferents entre sí. La primera: que els qui van prometre el referèndum hi renunciïn explícitament. La segona: que el referèndum es faci i que una majoria de ciutadans de Catalunya votin NO a la independència. Aquesta última és la més noble de totes perquè emanaria d’un mandat ciutadà que només es pot acatar amb la dignitat democràtica que ha presidit tot el procés.
Ara bé, com hi hagi una autorenúncia, una retirada voluntària, una rendició autòctona, un plegar veles dels vaixells que havien d’anar a Ítaca, que no es preocupin les institucions espanyoles perquè els polítics que ho facin quedaran inhabilitats no per dos anys sinó per una generació sencera. No ho farà el Constitucional, ho faran els de sempre: els 2.344.828 catalans que van mostrar el seu DNI el 9N per votar quin país volien. Aquests inhabiliten de debò. La resta ho intenta. Perquè que t’inhabiliti la justícia espanyola pot arribar a ser un honor. Que t’ho faci el poble de Catalunya, la vergonya més gran.
