L'última paraula

"El poble de Catalunya va aprovar un Estatut; si li canvien, ha de tenir opció a acceptar o a rebutjar l'estatut diferent que li proposen"

Segons un vell proverbi eclesiàstic atribuït a Agustí d'Hipona, Roma locuta, causa finita. És a dir, quan ha parlat Roma, el procés s'ha acabat. La vella saviesa vaticana, destil•lada en dos mil anys d'exercici d'una determinada forma de poder, ha generat aquest màxima per dir una cosa força evident: quan parla aquell que mana, aquell que té el poder veritable, el procés es dóna per acabat. Qui té l'última paraula sobre un procés és qui mana. O si es vol dir el mateix d'una altra manera, aquell qui mana es reserva sempre l'última paraula. No cal cap sentència en llatí per saber-ho. En els debats, en els processos, tothom lluita per tenir l'última paraula, perquè sap que aquesta és la màxima expressió del poder. L'ordre dels factors sí que altera el producte. És important saber qui té l'útima paraula –en el sentit cronològic- per saber qui ostenta el poder.

Com que en una democràcia hem quedat que el poder el té el poble, l'última paraula se li dóna al poble. Per això abans d'entrar en vigor l'Estatut d'autonomia de Catalunya hi va haver un referèndum. Si els catalans haguessin votat en contra de l'estatut, no hauria entrat en vigor. Com que el sí va guanyar el referèndum l'Estatut és ara en vigor. Però ara ens diuen que l'última paraula no la tenia el poble. Que l'última paraula la té el Tribunal Constitucional. Roma locuta, causa finita. Doncs ens diuen que, aplicat a aquest cas, Roma no és el poble de Catalunya. Roma és un tribunal que interpreta la Constitució espanyola.

Per això sóc partidari de posar a referèndum el text que surti de la sentència del Constitucional, si toca l'Estatut encara que sigui en una coma. Primer, perquè és legalment possible. Segon, perquè és lògic: el poble de Catalunya va aprovar un Estatut; si li canvien, ha de tenir opció a acceptar o a rebutjar l'estatut diferent que li proposen. Si vas acceptar un cotxe vermell i al final te'l donen verd, la primera acceptació no val, t'ho han de tornar a preguntar. Si allò que vam aprovar ja no existeix, la nostra aprovació ja no serveix. Però sóc partidari del referèndum sobretot perquè quedi clar qui té l'última paraula. Si no hi ha referèndum la té el Constitucional. Si hi ha referèndum la té el poble de Catalunya. I si el poble de Catalunya és qui té l'última paraula, avui pot fer-la servir per aprovar o rebutjar un estatut i demà la pot fer servir per aprovar o rebutjar qualsevol altra cosa: la federació, la confederació, la independència...

Ja sé que convocar un referèndum és una llauna. Que la gent està cansada. Que no està gens clar què sortiria: depèn de que diguessin els partits –molt especialment el PSC- i fins a quin punt els seus votants serien mobilitzats i seguirien les consignes de les direccions. No és pràctic. És arriscat. Però jo diria que el principi paga la pena. I el principi fonamental és reservar-nos l'última paraula. Que sigui el poble de Catalunya qui tanca la causa. Aprenguem de la llarga pràctica de l'església catòlica, que ens ho diu ben clar, encara que ens ho digui en llatí.

 
 

Comentaris