Fa un parell de dies escoltava a una de les tertúlies radiofòniques més escoltades del nostre país uns raonaments que em van animar. Em van fer pensar, alguna cosa potser sí que està canviant en la percepció d’alguns. I està bé que la facin pública, perquè a d’altres els pot animar a parar i reflexionar. Els tertulians parlaven de la crisi econòmica i les seves conseqüències en el consum d’aquest Nadal. Però, a propòsit de Copenhagen, el debat va esquivar, per sort, els tòpics coneguts en una societat purament capitalista com en la que vivim.
Els que no tenen feina no consumeixen per raons òbvies, i dels que sí que la tenen molts se n’estan per la incertesa del context econòmic, i per tant laboral, deien. Però si no hi ha consum, què faran els botiguers, es preguntaven? Comprar menys estocs, i per tant frenar la producció, cosa que alhora empitjorarà més encara la situació laboral, es responien al mateix temps. I així és com funciona la nostra economia. És un cercle tancat on el fluxe de capital és l’única via per al seu correcte engranatge i funcionament. Però per sorpresa meva, un d’ells va fer donar un tomb a la conversa quan exposà a la resta la contradicció de tot plegat quan just minuts abans havien sentit tots en un tall de veu les últimes declaracions del Sr. Yvo de Boer. El Secretari Executiu de la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic – organització a partir de la qual nasqué el 1992 el Protocol de Kyoto per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle – afirmava el dia anterior que “el compte enrera per a salvar el Planeta havia començat”. “Calen accions significatives i immediates que entrin en vigor només arribar a la clausura”, en referència a la XV Conferència Internacional sobre el Canvi Climàtic, més coneguda com a Cimera de Copenhagen. I és que, segons de Boer, tres són els grans acords als que els 192 països participants han d’arribar durant els propers dies, si és que es vol evitar conseqüències catastròfiques que es preveuen de no implementar de seguit les accions entorn a la mitigació, l’adaptació, el finançament, i la tecnologia que d’ells se’n deriven. El consens d’aquestes precises accions és, concretament, el primer dels acords. En segon lloc caldrà asegurar el finançament de les mateixes a llarg termini. I finalment, en tercer terme, s’haurà de definir una visió compartida sobre un futur baix en emissions de CO2 per a tots. I a aquí és un vull anar a parar. Aquí és on el tertulià al que em refereixo va senyalar que els ciutadans hem d’actuar. I molt probablement ho va dir sense saber que indicava a la tercera capa del “pastís de Nadal” que de Boer va demanar que li regalessin els delegats dels esmentats països. Però el sentit comú sembla que a vegades s’imposa. I és que davant de la manca de líders polítics mundials que siguin capaços realment d’agafar per les regnes aquest cavall desbocat que es vol menjar el clima, som els propis ciutadans els que, a la responsabilitat suposadament ja adquirida davant la problemàtica, li hem d’afegir la nostra dosi personal de lideratge.
Preguntava el tertulià als seus companys de taula, cal realment que consumim com a bojos sense necessitats marcades de fer-ho? Cal que tinguem allò que realment sí necessitem duplicat, triplicat, quadruplicat … sense que el fet no ens aporti més valor a partir de la primera unitat? Crec que aquí està part del problema. Podem, per exemple, generar llocs de treball en indústries més detallistes, que el•laboren més el producte i que el cobren més car, però que al final és el mateix preu que paguem els consumidors per tres exemplars, per posar una quantitat, del mateix producte d’un altre fabricant de menys qualitat. Tot i que aquest últim es necessiti per a aquelles persones amb ingressos més aviat baixos. Menys és més. I menys no vol pas dir inevitablement atur i activitat econòmica baixa. Menys és una convicció i una actitut cap a un nou model econòmic més racional i sostenible nascut dels propis individus socials. Menys, penso, és el futur.
