Aquest home pobre de moral que es diu Zoido ha donat el to, aquest dijous, de l’actitud i voluntat del govern de l’Estat respecte a Catalunya. El ministre del Piolín ha acusat d'”agressor” Roger Español, l’home que ha perdut la visió d’un ull a causa d’una bala de goma -prohibida pel Parlament de Catalunya- disparada per la Policia Nacional amb total menyspreu per la legalitat catalana. Zoido ha aportat un grau extra de cinisme a la tesi oficial de Madrid: Els ciutadans que volien votar han estat els violents i els policies armats, les seves víctimes. L’ull d’aquest ciutadà va agredir la bala del policia.
Aquesta mateixa postjustícia és la que s’aplica a les institucions catalanes i als seus representants electes. Per això el fet que els presos polítics catalans hagin acceptat la legalitat espanyola no serveix per alliberar-los, sinó per escarnir-los públicament abans de negar-los la possibilitat fins i tot de representar la voluntat democràtica dels seus electors. Puigdemont no pot ser president encara que la justícia espanyola hagi comunicat als tribunals belgues que han deixat de reclamar-lo per cap delicte. És no i prou.
Aquest és el context real i per això l’independentisme no té una pista on aterrar institucionalment, ni que sigui de forma provisional. D’aquí que el discurs que aconsegueix representar els votants independentistes sigui el d’Ernest Maragall i no pas el de Roger Torrent. Veurem com evolucionen les coses els pròxims dies, però Puigdemont continua mantenint-se dins del cos central del relat de l’independentisme social.
