La fundació dels Tous ha decidit fer fora dues persones que abans li convenien i ara l’incomoden: Helena Rakosnik, l’esposa d’Artur Mas, i Pilar Rahola. Ara volen tenir «un patronat apolític i transversal». Els joiers Tous han flairat el vent, han ensumat les amenaces de boicot i han decidit deixar-se de paelles estivals amb Puigdemont i Trapero i enviar-li una carta a la monja sor Lucia Caram, que, pel que diuen, havia ficat les seves dues amigues a la fundació… fa vuit anys.
De sobte, ara se n’adonen, vuit anys després, que han de vetllar per la reputació de la firma. Ho fan, per suposat, després d’una «llarga meditació». Ni Rakosnik ni Rahola, sembla ser, han aportat gran cosa. I a sobre sembla que eren amigues de la monja. I pel mig, per si faltés algun detall, ens assabentem que l’espanyolíssim José Bono va ser qui els va demanar que li donessin un cop de mà a la monja que buscava impulsar una fundació per a la seva tasca social.
Acaben de fer, doncs, l’acte de fe, l’abjuració, que demana la nova inquisició del 155. Per fases: examen de consciència, acte de contrició o penediment, confessió, penitència… i amb una mica de sort arribarà l’absolució per part dels clients.
Tous proclama que «som internacionals de vocació i espanyols i catalans de cor». Anem bé. És un bon pas per aconseguir el perdó dels pecats. Potser no caldrà que a partir d’ara es diguin «Blandos» en comptes de Tous. Potser no caldrà posar Bono a la fundació, tot i que seria un detall interessant i que, sens dubte, hauria de tenir alguna compensació simbòlica. Potser no caldrà fer arracades, anells i penjolls amb els colors de la «rojigualda». O traslladar-se a Madrid, que té l’avantatge de no emprenyar els massoquistes clients catalans i de satisfer les elits hispàniques i el poble abduït.
En qualsevol cas, van en la direcció adequada. La que marca el «155 empresarial». La «línia Bonet», president de Freixenet, que deu pensar a vendre molt cava arreu d’Espanya a base de proclamar que la marca Barcelona està morta. Tots cap a Madrid, si no traslladant la seu social, sí fent els actes de fe constitucional i espanyola que demanen els nous temps.
L’osset de la Tous és un símbol de la tendència: s’ha de fer més espanyol si no vol arruïnar el «black friday» i la campanya de Nadal.
La pregunta, però, és què redimonis buscaven amb Rakosnik, Rahola o Caram a la seva fundació. Respondre-la, en qualsevol cas, no és molt difícil: l’ombra del poder, la tendència que intuïen que els podia anar bé, les influències… S’enganyaven? Diria que no. Posaven «una vela a Dios y otra al diablo». Una dosi de Bono, una altra d’Eugenia Martínez de Irujo i un toc d’estelada.
Al final, acaba resultant el de sempre. No és res personal, només són negocis. Els diners s’espanten aviat, ens diuen. Volen estabilitat i previsibilitat, però només la seva, per tenir carta blanca per fer el que vulguin. Per tant, s’adapten: quan capten qui va guanyant, pugen al carro.
Ja se sap, els diners no tenen pàtria. Ni fan olor, com deien els romans. Tot això. Entre Bèlgica i Madrid, no hi ha color. Mentre uns pensen que fan política i que escriuen poesia èpica, uns altres fan la política de veritat, perquè saben molt millor a què juguen realment i quines són les regles. Oblidar-ho porta a molts fracassos i grans decepcions. El truc, realment, és aconseguir que l’osset de la Tous vengui més precisament per ser català. No és impossible, podem consolar-nos dient que a Madrid són molt dolents i que no ens flagel·lem i totes aquestes coses, però això es fa d’una altra manera.
