Malgrat la tírria política que li tinc, cada dia admiro més José María Aznar. Malgrat el que digui Josep Cuní sobre l’envelliment del gris marengo, que segons va explicar Jordi Basté va ser el comentari que va fer el presentador de 8 al dia en veure l’expresident del govern espanyol malparlar de Mariano Rajoy, Aznar es manté en forma. És veritat, però, que molta gent tendeix a envellir malament, sobretot si alguna vegada ha estat alguna cosa o ha cregut ser-ho.
Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l’Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.
La FAES és una màquina de fabricar pensament que s’alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s’adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d’un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d’asseure’s a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els “investigadors” del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d’altres fundacions polítiques.
Però la tasca d’Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d’estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l’existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, “l’esperança blanca dels socialistes catalanistes”, n’havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d’entrada, a l’activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l’ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d’aquest home. L’idiota es mira el dit, diu la dita.
Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s’enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d’idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l’hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels “més radicals” que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els “cupaires” han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.
Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d’esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de “comprar” barats els vots d’ICV-EUiA, s’ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L’exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l’espai que representava l’antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l’estela de com va acabar l’empresa de Lluís (Franco) Rabell.
El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C’s com a baluard de l’unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per “al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l’esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa”. No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s’ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació “es defensava millor l’ordre constitucional”. Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C’s ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C’s només s’han pogut llegir en paper, perquè la campanya d’Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.
El risc que es corre a Catalunya és creure que l’oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l’aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.
