L'oportunitat de les vegueries

"A nou mesos de les eleccions catalanes, i en un moment que l'economia espanyola fa figa i que la catalana no està gaire millor és difícil d'entendre que el govern hagi posat damunt la taula una iniciativa que generarà conflictivitat, tensió territorial"

Del segle XII fins el segle XVIII Catalunya estava organitzada en vegueries. El Decret de Nova Planta (1716) va modificar la divisió territorial adoptant el model castellà basat en els corregiments: Catalunya en tenia 12. La invasió napoleònica (1808) va dividir el país en quatre departaments que, a la pràctica, van ser l'embrió de les actuals províncies (1833). Hi va haver un parèntesi (1936/39) quan la Generalitat Republicana va dividir el país en 38 comarques i 9 vegueries. Franco ho va derogar. La distribució veguerial de Catalunya és una vella reivindicació del catalanisme que duien en els seus programes gairebé tots els partits i que el Pacte d'Entesa del tripartit també recollia. Per tant, que el govern Montilla hagi aprovat la nova ordenació territorial del país solament s'hauria d'entendre com el compliment de la seva obligació: governar i complir el que es promet.

Una llei d'aquestes característiques sempre ferirà susceptibilitats. Quan es varia l'statu quo de les coses, quan s'incideix en els sentiments de pertinença, quan es percep que es pot perdre poder o preeminència és lògic que els afectats es queixin i reivindiquin els seus drets. És el cas de la queixa de l'alcalde de Lleida que veu que el seu territori s'empetiteix; la disputa per la capitalitat de la vegueria Central o per la de l'Alt Pirineu i Aran; la incomoditat de la Cerdanya amb la seva nova ubicació o la frustració del Penedès i l'Anoia per no veure recollides les seves aspiracions. Tot això és normal. Sorprèn, però, que el conseller de Governació, Jordi Ausàs, porti a l'aprovació del govern –i el president Montilla ho accepti- un projecte que la virulència de les protestes fa pensar que no ha estat prou consensuat, explicat, estovat i madurat. Si, a més, el vicepresident del govern central Manuel Chaves, fa unes declaracions on s'entreveu que el flanc de Madrid tampoc s'ha treballat (el Congrés haurà de modificar dues llei estatals perquè el projecte sigui plenament efectiu), llavors sorgeixen alguns dubtes: s'ha consensuat alguna cosa amb el territori? com és que fins i tot un líder del PSC com és l'alcalde de Lleida s'hi oposa? s'ha parlat i negociat amb el govern central?

A tot això, cal afegir-hi un cert dèficit de la Generalitat que no sembla que hagi fet pedagogia entre la ciutadania per explicar les bondats de la nova distribució territorial. Més enllà del tema sentimental, per què és millor la proposta que ha aprovat Montilla-Ausàs pel ciutadà? Serà més eficient la vegueria que la província? Serà menys costosa? La Generalitat ha proposat que de quatre províncies es passi a set vegueries, ens diu que no preveu que la nova distribució sigui més cara però no ens explica perquè. Joan Majó explicava a Catalunya Ràdio que desdoblar projectes sempre surt més car.

Si la percepció que acaba quedant en la gent és que la proposta veguerial enlloc de simplificar l'estructura administrativa la incrementa (municipi, comarca, vegueria, província...) es corre el risc que provoqui en el ciutadà una sentiment refractari.

Però és que, a més, en aquest cas sembla com si el govern català no hagi sabut gestionar el tempo polític. A nou mesos de les eleccions catalanes, i en un moment que l'economia espanyola fa figa i que la catalana no està gaire millor (el gener a Catalunya ja hi havia 583.883 aturats registrats, amb un increment durant el 2009 d'un 28,1%, un 6,5% més que la mitjana espanyola; amb unes previsions de dèficit públic pel 2010 que es situen en el 3,12% del PIB; o amb el record d'empreses en fallida durant l'any passat, segons la consultora Price Waterhouse Coopers) és difícil d'entendre que el govern hagi posat damunt la taula una iniciativa que generarà conflictivitat, tensió territorial i malestar; que es pot percebre com un increment de la despesa en infraestructura i en funcionaris sense negociar-ho amb tots els agents, creant el màxim de complicitats i argumentant les avantatges. Tot plegat, no sembla que sigui el millor escenari per abordar un projecte d'aquesta magnitud.

El govern té dret a aprovar i tirar endavant una estructura territorial pròpia pel país, però també té l'obligació de fer pedagogia del projecte per minimitzar-ne la contestació i, sobretot, triar el moment més oportú per fer-ho. I no sembla que ho hagi fet.

 
 

Comentaris