Molt em temo que menystenim amb massa alegria la fortalesa de l’Estat espanyol i la seva capacitat destructiva. L’exitosa i humiliant “operació urna” va ser un èxit extraordinari. I les cues interminables del diumenge van deixar clar que sí, que a Catalunya s’ha fet un referèndum molt digne i seriós, tot i les mancances inevitables a causa del setge judicial i policial. Dues patacades molt dures, a les quals cal sumar les primeres (no seran les últimes) escenes de brutalitat policial per encàrrec de Rajoy. Una brutalitat moderada dintre del rànquing d’animalades: poden ser molt, molt més bèsties. I ho seran.
Tres fracassos en un sol dia és molt per a un Estat orgullós. O quatre, si hi afegim la clatellada del Parlament Europeu, aquest dimecres. Però aquestes poden ser unes victòries efímeres.
Quin és el fet més sorprenent i menys subratllat del cap de setmana passat? La passivitat incomprensible de l’Estat al llarg del divendres i el dissabte. Quinze mil policies, desplegats de nit arreu de Catalunya, eren més que suficients per bloquejar els centres electorals i aturar el referèndum sense fer gaire trencadissa ni causar gaires desgràcies.
Ara diuen que no ho van fer perquè se’n refiaven dels Mossos i aquests els van trair. Mentida. A més de la seva pròpia incompetència i de l’excés de confiança, evidents, necessitaven arguments per desacreditar i sotmetre els Mossos i qui sap si per disoldre’ls en un futur proper. Volien atrapar Puigdemont enmig d’una càrrega policial quan anava a votar. Volien fer un escarment espectacular: repartir garrotades a dojo a uns quants municipis. Una estratègia de la por i del caos, una impagable foto de portada (el president sediciós atrapat entre els robocops) i un parany per als Mossos. No comptaven amb les «tupper-urnes», ni amb les interminables cues. Ni amb el túnel on Puigdemont els va burlar. Ni amb la resistència passiva de la gent.
Quinze mil policies militars per a aquest pobríssim resultat? Un fracàs, sens dubte. Però el mes d’octubre pot ser molt llarg i molt dur. Hi ha moltes oportunitats encara per desestabilitzar Catalunya, per generar i amplificar un escenari de caos a la veneçolana. Per què no apliquen ja el 155? Per què no es carreguen d’una urpada el Govern, el Parlament i l’Estatut? Què esperen, tota vegada que és obvi que el resultat de l’1 d’octubre es traduirà sí o sí en alguna forma de declaració d’independència?
Necessiten el caos. Molt més caos. Necessiten desestabilitzar encara més el PSOE, atrapar-lo en les seves contradiccions i acabar de segrestar-lo abans de les properes generals. Necessiten conflictes més greus al carrer. Necessiten acabar d’intoxicar l’opinió pública espanyola, amb la complicitat de la immensa majoria de mitjans de comunicació espanyols i l’adhesió inquebrantable de Felipe VI, convertit ja en «el rei del PP». Necessiten «hooligans» com Alfonso Guerra cridant a la guerra total. O com Casado, que no té escrúpols a resar perquè hi hagi morts i arribi l’apocal·lipsi. O com Guindos, disposat a crear el caos financer a base de dir que ningú no ha de patir pels diners al banc. Caos, caos, caos. Incendi, revolució, anarquia, violència… Aquest és el «pla Anubis».
Per salvar Espanya cal empènyer Catalunya a l’abisme. D’això va la jugada. Aquesta serà la justificació de «mesures excepcionals», primer per a Catalunya, després per al que quedi d’Espanya. Ordre, ordre i ordre. Mà dura.
Per a això serviran els quinze mil policies militars i el desplegament de l’exèrcit espanyol. Molt em temo que no trigarem a veure’l.
Si ens han fet empassar la reforma laboral, la «ley mordaza», els desnonaments i el rescat bancari sense massa problemes, per què no haurien d’aconseguir ara imposar un estat policial i militaritzat? Té la seva lògica. Espanya és un país on els presoners acostumen a cridar «vivan las cadenas».
Si se’n surten, d’aquí a un temps oferiran una autonomia «low cost» a Catalunya, lligada de mans i peus, però amb un ampli autogovern per a les costellades, les sardanes, la ratafia, els panellets i el pa amb tomàquet.
Deixen Euskadi per a més endavant, però no se n’obliden: és ara o mai, tenen una oportunitat per espanyolitzar Espanya pels segles dels segles, i l’aprofitaran. Assetjaran i voldran doblegar també Euskadi, en el seu moment, després del càstig exemplar a Catalunya.
Si mai fan una reforma de la Constitució espanyola, que es preparin els que encara siguin espanyols: el retrocés serà històric, al nivell dels «Principios Fundamentales del Movimiento».
Per a Catalunya, doncs, també és ara o mai, per fotut que sigui. Quedar-se equival, senzillament, a resignar-se al franquisme sense Franco. Aquesta és l’autèntica «operació Anubis», dissenyat i executat des de l’època d’Aznar, ara tan calladet. Normal: el seu somni imperial i neofranquista està més a prop que mai de complir-se. Llàstima que Catalunya cada dia se’n va una mica més, cada dia està una mica més decidida a esdevenir l’única nova república que naixerà al segle XXI a la península ibèrica…
