Possiblement recordareu que els primers anys del procés, quan Duran i Lleida era portaveu d’una coalició que es deia CiU i Dani Alves jugava al Barça, la premsa catalana del règim tenia per costum anunciar cada tres o quatre mesos que l’Oferta estava a punt d’arribar. Es citaven “fonts de Moncloa”, o de vegades ni això, per construir titulars que marcaven l’agenda durant un parell o tres de dies, fins que el tema es moria sol. Quan consideraven que havia passat un temps prudencial, l’Oferta tornava als titulars. La tercera via ja és aquí, a punt de sortir del forn. De vegades, no sempre, s’estiraven i es gastaven uns calerons en una enquesta que deia que els catalans preferien deu mil vegades l’Oferta que no la independència, i això generava una nova tongada d’articles d’opinió i hores de tertúlia.
De l’Oferta no se’n va saber mai res que no fossin titulars fantasmals. No va arribar a cap seu parlamentària, ni tan sols va ser mencionada mai per cap membre del govern espanyol. En l’era de les filtracions, mai no es va veure un sol document, ni oficial ni apòcrif, que la sustentés. Res. Era un joc de la premsa lleial, a mig camí entre el wishful thinking i la maniobra de distracció, per mirar de sembrar el dubte en el sobiranisme i intentar, almenys, alentir el seu ritme polític. Quan van veure que no funcionava i se’ls veia massa el llautó ho van deixar estar, i l’Oferta no va tornar mai més als titulars.
Han passat ja 8 anys i mig des de la sentència de l’Estatut, i l’estat espanyol no ha mogut un dit per resoldre el conflicte polític que se n’ha derivat. Ni una sola iniciativa política constructiva. Res. Només amenaces i, finalment, repressió. En aquest període de temps, el gruix del catalanisme ha desplaçat el seu centre de gravetat de l’autonomisme a l’independentisme, i el que és més rellevant en termes de realpolitik, ha desplaçat els seus mínims acceptables en una hipotètica negociació amb l’estat: de la recuperació de l’Estatut mutilat, fa vuit anys, al referèndum d’autodeterminació, avui.
(Parèntesi. Algun dia s’haurà d’estudiar a fons la irrellevància absoluta de les elits mediàtiques i econòmiques catalanes a Madrid. Han implorat fins a la humiliació la tercera via, i l’estat els ha ignorat olímpicament, recordant-los que el paper històric que se’ls reserva no és influir en el centre de comandament del poder, sinó fer negocis particulars mentre mantenen sota control el 20% del PIB de l’estat).
Després de vuit anys de bunkerització per part dels governs del PP i de l’aparell de l’estat, l’accés del PSOE al poder serà molt útil per acabar de constatar els límits del projecte espanyol per a Catalunya. Pedro Sánchez té ja tres barons del seu partit (Aragó, Castilla la Mancha i Andalusia) demanat obertament un nou 155, i això que el govern Torra no s’ha mogut ni un mil·límetre de la legalitat espanyola. El President espanyol no té marge de maniobra ni tan sols dins del PSOE, però fins i tot en el cas improbable que aconseguís imposar-se en el seu partit i fos capaç de presentar formalment una proposta a mig camí entre l’statu quo i la independència, per tímida i inacceptable que fos per a l’independentisme, es trobaria amb el vet agressiu de la dreta i l’ultradreta, i amb el boicot actiu de l’aparell de l’estat, que no vol altra cosa que escarment i recentralització.
Les coses són així, i aquesta és la relació de forces allà. No hi haurà Oferta, i si n’hi ha provocarà la caiguda del govern espanyol. La premsa catalana lleial ho sap, i per això posa el focus només en les divisions internes i la presumpta intransigència de l’independentisme. Ho fan perquè quan arribi l’inevitable (PP, C’s , Vox) serà molt important, serà clau, poder carregar els neulers del “fracàs del diàleg” a la part catalana. Ja veig els titulars.
