Tinguem-ho clar: la propera vegada, declararan l’estat de setge i treuran els tancs al carrer. I ho faran a la primera, sense manies. El nucli dur del règim borbònic sap perfectament que tard o d’hora els catalans hi tornaran. Al llarg del 2018 i 2019, com a mínim, aplicaran l’escarment i la repressió amb la màxima duresa, per suposat, però tenen claríssim que això només és el principi. Si no fos pel desastre endèmic de la política catalana, per la ximpleria de les fugides cap endavant i per la sorprenent docilitat amb la qual ens hem empassat el 155, ara mateix estaríem en una situació d’alta tensió i no en aquesta mena de bassa d’oli que només amaga futures tempestes.
I això, ho saben. Fins i tot és probable que li hagin donat un cop d’ull a les extravagants i suggestives teories del savi Deulofeu i aquella data, el 2029, que marca el final de l’imperi espanyol.
De manera que estan preparant el camí per a la propera escalada de la tensió. Quan els abusos judicials i legals no siguin suficients, quan la venjança hagi estat ja assumida, hauran de recórrer a l’estat de setge. Però això no és pot improvisar ni cal córrer, perquè Catalunya encara ha de fer un llarg recorregut (i molta autocrítica i neteja) fins a la propera etapa.
El que ara toca, des de la sala de màquines del règim borbònic, és preparar els arguments per a un futur estat de setge, per treure soldats al carrer, suspendre drets i repartir garrotades a dojo.
Aquest és el paper que té la «teoria de l’odi». Repassem una mica la premsa? Cada dia es multipliquen expressions similars, carregades de mala llet i del mateix odi africà que volen veure a tot arreu… Incitació a l’odi. Aquellarre secessionista. Discòrdia civil. Enfrontament ciutadà. Injúries. Atemptats contra l’honor. Ofensa a la democràcia. Denigrar els símbols d’Espanya. Permissivitat envers terroristes i independentistes…
Estan construint un discurs per al futur. És pur llenguatge de guerra, de divisió, d’excitació: una repassada als discursos de Milosevic, quan escalfava Iugoslàvia per calar-li foc, ens pot donar moltes pistes de com es fan aquestes coses. L’insigne general Queipo de Llano també podria ser un bon referent. Tot comença amb el relat, que estan inoculant sistemàticament a la societat espanyola.
En un país on la Guàrdia Civil té la cara dura de dir que va apallissar en defensa pròpia dels votants de l’1 d’octubre, hem de començar a acceptar que la realitat aviat superarà la nostra capacitat de sorpresa.
Per això mateix, se’ls en fot que el Tribunal Europeu de Drets Humans els hagi deixat amb el cul a l’aire. A Espanya, les sentències europees són paper mullat. Només els interessa Europa per justificar el robatori a gran escala que ha significat la crisi o per justificar la barrabassada inconstitucional de la pena perpètua revisable. No trigaran a fer com a Polònia, on per llei acaben de prohibir que es vinculi de cap manera el seu país amb els crims del nazisme: ara escriuran la història oficial que més els convingui i serà delicte contradir-la. A Espanya no trigaran massa a prendre’n nota i a imitar la brillant idea polonesa. Democràtica i legal, i tant que sí, però també demencial i dictatorial.
Quan ens queixem, il·lusos de nosaltres, que Espanya no té relat, ens equivoquem. S’està dibuixant un relat que potser no serà seductor ni atractiu ni engrescador, però que té una lògica interna formidable. Als ideòlegs i intoxicadors de l’Espanya del garrot i el morrió, les coses els estan sortint millor del que mai no s’haurien imaginat i el seu relat va quallant.
Està prenent forma una Espanya molt dura, castigadora, autoritària i encantada d’haver-se conegut. Cada dia més segura d’ella mateixa: s’estan adonant que no passa res, que poden anar més enllà sense témer les conseqüències, que el país s’empassa tot el verí que hi aboquen, que les esquerres estan absolutament derrotades i que Europa no mourà ni un dit.
Gràcies a l’odi, l’estat de setge serà la propera etapa d’aquest trist viatge cap a l’Espanya de sempre. Tinguem-ho en compte: el preu de la independència ha pujat.
