Pertinença. Desig. Enyorança. Ferida. Putrefacció. I me’n deixo. Me’n deixo molts. Res que no sapiguem? Objectes tangibles – Tot el que és eteri. L’òpera prima de Glòria Coll (Riudoms, el Baix Camp, 1988) duu incorporades aquestes sensacions, aquests sentiments, aquesta materialitat i concisió. Sota el títol Oda als objectes, guanyadora del Premi Amadeu Oller 2013 —el reputat premi per a joves poetes inèdits en català—, la jove poeta va desfilant la troca del que poden ser sensacions fins a constatacions, però tot en una cadena, en un fil que ressegueix el pas de la concisió palpable fins al que no ho és.
El llibre, que compta amb un comentari de tots i cadascun dels membres del jurat, a parer meu hauria de dur manual d’instruccions. M’explico: animo a llegir-vos el llibre i que, després, si en teniu ganes, entreu en els comentaris del jurat. Si no, potser us condicionarà el que s’hi diu i buscareu alguns elements concrets als versos. Mastegueu-los pel vostre compte, amb el ritme que vulgueu i així, potser, en gaudireu més i millor…
L’autora, que actualment cursa estudis superiors de violoncel a Utrecht (els Països Baixos) segons afirma la solapa d’aquest petit, i deliciós, volum de poesia, té dues grans passions: la música i les lletres. I ho demostra amb el que fa, literatura.
Oda als objectes és un llibre que va de menys a més, si més no segons la meva humil percepció; i és un crescendo que, alhora, passa de l’abstracció, a la concreció —i tot això sense que sigui gaire abstracte al començament; potser podríem dir que els versos de la meitat en avant focalitzen més en el sentiment, pur, que la veu lírica sembla tenir.
Trenta-tres poemes que van de menys a més, també internament, en una lírica condensada i ascendent. Cadascuna d’aquestes peces acaba per conformar certa circularitat, com un període: punt de partida i final. La forma, versos lliures i trencats, però punyents, rítmics, amb la cadència corresponent que escau a cada poema, hi ajuden. Com tot a la vida.
Sembla que, d’entre les escletxes dels versos, s’hi pugui entreveure la mà que fa els versos, però això és una cosa que mai no sabrem. Què voleu que us digui? Diuen que els que escriuen sempre deixen un bocí del seu «jo» entre les tintes (virtuals o sobre paper) que usen. I potser és cert, però jo ja no ho sé. Només sé que els versos se solen associar amb el «jo creador», quan no té per què ser així. Escriure pot ser mentir. Però el que sí que sé, i del cert, és que els versos de Coll toquen: «El més difícil d’entendre | és que allò que sembla evident | no és més que una excepció.»
Oda als objectes
Cabrera de Mar: Galerada, 2013
