Podem passar-nos la resta de la vida lamentant-nos perquè el govern espanyol i la immensa majoria de la política espanyola han renunciat a fer política amb Catalunya. No serveix de res, només per no adonar-se’n d’una veritat evident: no fan política perquè no la volen fer, perquè no estan disposats a discutir res, ni molt menys a renunciar a res.
Fan una altra cosa, el mateix que els suggeriria Maquiavel o von Klausewitz: fer la guerra. No, clar, no a l’estil clàssic. Ja no es porta allò de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per posar-la a ratlla, com deia el general Espartero i com li agradava recordar, mig en broma, a Peces-Barba, un dels pares (socialista) de la difunta Constitució del 78. Von Klausewitz afirmava que la guerra no era res més que la continuació de la política, tot i que amb uns altres mitjans. Cínic, sí, però cruament realista.
I aquí, per molts clavells i molt pacifisme a l’estil Gandhi que li posem a la cosa, n’hi ha uns que estan en guerra i uns altres que no volem deixar-nos arrossegar. Tanmateix, la lògica de l’Estat i de la casta que el té segrestat i espremut és la de la guerra. Per terra, mar i aire. Amb lleis o sense, saltant-se el que més convingui. Guerra. Això és el que senten i el que pensen, tot i que no gosen dir-ho. Guerra. Fins a les últimes conseqüències.
La lògica, doncs, és 100% militar. No diferent de la que va portar Franco a reprimir la revolució d’Astúries bestialment. En absolut. L’objectiu és el «deu a zero», la victòria absoluta, la destrucció política i personal de l’enemic i la rendició definitiva de la sempre sediciosa Catalunya.
La política (democràtica) busca l’acord, el pacte, l’equilibri, una victòria insatisfactòria per a tothom. Però aquí l’ofensiva s’ha plantejat d’una altra manera: volen una victòria per KO, com a la boxa. Desitgen veure l’enemic (no ho diuen, però el tracten com a enemic) estès a terra, inconscient i absolutament derrotat.
És guerra toba, però guerra. Com sempre ha passat a Espanya: l’exèrcit contra el poble. L’exèrcit espanyol només guanya guerres contra els espanyols. Ara està disfressat de Policia Nacional (civil però pseudomilitaritzada) i Guàrdia Civil (que forma part de l’exèrcit i porta un nom enganyós), però l’exèrcit és exèrcit. No són paramilitars. La Guàrdia Civil és oficialment un cos de l’Exèrcit, que patrulla les «fronteres interiors». És l’eina bàsica de control militar dels ciutadans. A més, volen i poden segrestar els Mossos i els recorden que formen part de l’exèrcit «civil» de l’Estat, per si no se’n recordaven: l’autonomia s’ha revelat com una ficció i la dura realitat ens ha caigut al damunt. Es pot acabar amb l’autonomia quan vulguin. Els Mossos són Estat Espanyol. Aznar i Pujol ho sabien perfectament quan ho van pactar.
La policia, essencialment, és dues coses. Una, la força civilitzada que persegueix els «dolents»: lladres, assassins, maltractadors, corruptes… fins i tot els que se salten els semàfors o corren massa a la carretera. És la força que preserva la seguretat i la llibertat de tots.
Però quan les coses es compliquen, la policia esdevé sempre un exèrcit bis. El monopoli de la força és exactament això, es digui Guàrdia Civil, Mossos o Policia Nacional o Gendarmerie o Carabinieri. És un exèrcit que es pot activar en moments de crisi: tenen armes, una ideologia més o menys militar, unes lleis que els emparen… El problema, en democràcia, és quan aquest poder extraordinari, el de repartir garrotades, cau en males mans i se n’abusa sense control, com ha passat a Espanya. O quan els jutges, els policies i els governants són els mateixos. Visca la divisió de poders i els equilibris de Montesquieu, Lincoln i Tocqueville!
Això és el que ens porta a l’evidència: Catalunya ja ha estat ocupada militarment pel seu propi exèrcit, que ni és seu ni està tampoc al servei de la societat espanyola, sinó de les oligarquies que monopolitzen Espanya. Deu o dotze mil policies paramilitars i «guàrdies militars», que pretenen apoderar-se d’uns setze mil Mossos i recordar-los què són exactament, a qui es deuen, qui els paga, qui els mana.
La jugada està plantejada així, per molt que la vulguem embolcallar amb clavells i somriures. Una jugada duríssima, descarada, descarnada.
S’hi pot plantar cara pacíficament i intel·ligentment, sens dubte. I fins i tot fer bromes sobre el Piolín. Però no és recomanable enganyar-se sobre el fons de la qüestió: l’exèrcit espanyol ja està aquí, disposat a actuar com a exèrcit d’ocupació i repressió, sota un camuflatge democràtic de fiscals, lleis i jutges. Els propers dies (i setmanes) veurem l’exèrcit espanyol, no la policia, en acció. Sense manies, perquè l’aposta està ja fixada, encara que ens tremolin les cames: o tot o res. No hi haurà mitges tintes, perquè la política espanyola fa temps que es va acabar.
