És evident que gairebé tots desitgeríem que les consultes independentistes fossin majoritàries i que, enlloc d’un 20%, hi hagués un 60% o un 70% de participació. Ara bé, fora bo –ni que sigui per deixar-nos de laminar l’autoestima- que no ens obsessionéssim amb les xifres. És més, si ens hi hem d’obsessionar hem de tenir en compte que un 20%, tal i com està el país, és una participació més que acceptable. Unes consultes no vinculants, desorganitzades, algunes d’elles mal plantejades i la gran majora engendrades amb una sabata i una espardenya han portar a votar 1 de cada 5 catalans fins a dia d’avui. És a dir, sense grans mitjans i amb més bona fe que experiència ja han anat a votar mig milió de catalans.
L’èxit d’aquests consultes és, al capdavall, realitzar-les. És a dir, poder votar i iniciar un camí que sembla no tenir aturador. Per molt minimalista que pugui sonar aquest plantejament és evident que, mb molt poc temps, s’ha fet un salt brutal. Fa tan sols dos anys ningú s’hauria imaginat que l’agenda independentista centraria el debat polític. Avui, encara que alguns ho vulguin amagar, l’independentisme és una peça clau en el debat electoral. A base de retòrica hem anat normalitzant els conceptes i hem anat fent caure les màscares. Amb aquestes consultes estem aconseguint que la gent parli obertament i pregui posició. Això (només això) ja un pas gegantí. Sense anar més lluny, aquest diumenge -després de les consultes- anava en metro pel centre de Barcelona i dues noies –una d’elles castellanoparlant- estaven discutint sobre la independència catalana. A elles, fora de tota paranoia guerracivilista, el que els preocupava realment era saber a quina lliga jugaria el Barça. També parlaven de calers, però el tema que veritablement els obsessionava era el Barça. A alguns els pot semblar supèrflua la qüestió –i potser ho és, no ho nego-, el fet, però, és que parlaven d’independència com aquell qui comenta la cartellera del cinema. El debat, de mica en mica, es va normalitzant.
No fa gaires dies el Marc, un amic de la universitat, m’explicava indignat que no podia volar des de Barcelona a no sé quin país perquè un acord entre Espanya i el país en qüestió impedia que els vols passessin per la capital de Catalunya. O la Maria, la meva companya de pis, em deia fa unes setmanes que unes amigues seves d’Andalusia rebien el doble de calers que ella alhora d’aconseguir unes beques per estudiar a l’estranger. Els dos –i aquest és el punt innovador del debat- ho vinculaven tot a Espanya. Ja sé que no és generalitzable, però, és una evidència evident (que deia aquell) que, de mica en mica, la pluja va calant, ens va empapant.
El diumenge passat, després de saber el resultat de les consultes, el Pol Cruz, un actiu patriota gironí, tot i mostrar-se satisfet amb els resultats es lamentava dient que no veia quan arribaria el revulsiu de tot plegat. És a dir, no albirava el desllorigador que ens conduiria cap a la independència de forma definitiva. Crec que la proximitat i la dinàmica del dia a dia ens ha fet perdre la perspectiva. Som esclaus de la proximitat. La miopia nacional no ens deixa observar amb claredat el procés que estem vivint. Potser és veritat que les consultes són, ara per ara, de consum intern. I segurament és veritat que no seran un punt d’inflexió definitiu. La qüestió, però, és que hi són i que anem avançant. És a dir, que el procés (el revulsiu que deia el Pol) no ha fet més que començar. Hi som a dins, l’estem vivint.
