Aquest any el diari britànic “The Sun” ha deixat de banda als laboristes i ja ha expressat públicament que donarà suport als conservadors. Obertament. Sense disfressa. Cada diari escull el seu favorit. Una actitud que a casa nostra provocaria el pitjor dels pitjors escàndols.
Tota relació creix sobre unes regles. La gràcia és que no són universals. Varien segons l’indret. Són així de capritxoses. Entre polítics i periodistes passa el mateix. Aquesta relació també té normes i també canvien.
A la Gran Bretanya existeix una relació d’iguals. La mateixa dificultat per accedir a una banda o a una altra. Distància física britànica però transparent proximitat a l’hora d’expressar ideals compartits. Una fórmula exitosa per dissimular la propaganda informativa. Als EUA, al contrari: lluita de poders. Competència entre estrelles mediàtiques. Pèrdua de valuosa informació pel camí. Desprestigi dels mitjans de comunicació i elogi a les pel•lícules documentals pel seu servei a la veritat.
I a Catalunya més confusió que claredat. Molt col•loquialisme per tot arreu però amb un absurd intent utòpic de separar radicalment la influència irremeiable d’uns sobre els altres. De cara a la galeria, almenys, a casa nostra hi ha distància entre els mitjans i els partits per garantir l’objectivitat.
Vaja, que un ha de saber a on està jugant no sigui que posi els peus a la galleda. La setmana passada, Carod Rovira, va protagonitzar un exemple de relliscada al lamentar-se que la premsa catalana no era “còmplice” del govern. Tot i que la veritat la sabem tots, a tot arreu hi ha regles…
