Tot i que fou una sorpresa per a molts, el candidat ultraconservador Mahmoud Ahmadinejad guanyà en segona ronda i davant l’oposició del “reformista” i expresident de la República de l’Iran Akbar Hashemi Rafsanyani les eleccions presidencials de juny de 2005. Les xarxes de suport que varen suplir la falta de publicitat d’un candidat que va fer gal•la d’austeritat durant tota la campanya electoral, i la voluntat de canvi de la població iraniana – tot i que no s’expressés en el camp de les idees sinó en l’estil de fer política i en la personalitat d’Ahmadinejad – li donaren la victòria final.
Durant la seva primera legislatura, el seu programa de govern va fer front – davant d’una cúpula de poder cada vegada menys ideològica i més pragmàtica políticament parlant – a dos grans reptes que no s’han arribat a assolir: la superació de l’estancament econòmic i l’escassetat de llocs de treball; i una política exterior que, a jutjar pel sentir del poble, devia seguir desenvolupant-se. En certa manera, la major part del debat polític a l’Iran es referia llavors i es refereix avui, després dels convulsos comicis electorals per a la presidència del país del passat 12 de juny, a unes qüestions internes – liberalització, interpretacions de la Constitució de 1980 i de la tradició islàmica … – que porten implícit un canvi en les relacions internacionals: qualsevol millora de les relacions econòmiques de l’Iran implica la millora de les relacions amb Occident i globals en general. A més, cal matisar que la temàtica nuclear s’ha convertit darrerament per als iranians en una qüestió d’orgull i reafirmació social, i no pas en una eina dissuasòria i engendradora d’enemistats en l’esfera internacional.
A pesar de tot això, la realitat de la República de l’Iran és que Mir Hossein Mousavi, tot i haver molt probablement guanyat les darreres eleccions presidencials, segueix a l’oposició. I que la carta principal que seguirà jugant Teheran – a contracorrent de cada vagada més iranians – en la normalització de les relacions que queda pendent amb els Estats Units, així com també amb la Unió Europea, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, serà el seu projecte nuclear. Malgrat l’escepticisme d’alguns àmbits de la diplomàcia, i de la impactant poca urgència que suscita la solució de la controvèrsia, la inconveniència de “trencar” amb la comunitat internacional és entesa per tots els polítics iranians, evidenciant-se un retrocés del sentiment revolucionari a favor d’un de més nacionalista. Però Ahmadinejad segueix defensant el dret del seu país de posseir energia nuclear sense donar cap explicació a ningú. I en aquest sentit, la contrapart haurà d’actuar amb cautela davant d’aquesta nova forma ultraconservadora de fer política que sembla que tindrà continuïtat a l’Iran.
Per als Estats Units, la combinació de complexes circumstàncies que rodegen la qüestió iraniana posa molt clara la via que el govern Obama hauria de seguir, que no és altra que la d’alertar contínuament a l’Iran que el món observa detingudament els seus moviments polítics i socials – tal i com ja s’està fent, per cert -, i esperar que la fruita maduri. Per un costat, la definició de la situació de l’Iran en el mar Caspi té una immensa importància tant econòmica com estratègica i simbòlicament parlant. Expulsar al país de la zona i privar-lo dels recursos dels que podria beneficiar-se afegeix encara més llenya al foc en el tema del seu projecte nuclear. Per l’altre, tot i que el govern nord-americà ha optat per la retirada esglaonada de tropes tant a l’Irak com a l’Afganistan i estaria capacitat de prous dispositius per iniciar una nova ofensiva militar, Obama ja no ha de, ni vol per ara, justificar cap “guerra contra el terrorisme”. No obstant, Israel pressiona a favor de la intransigència amb Teheran degut a la seva política sobre Palestina i al seu desenvolupament de míssils d’abast entremig, en un moment en que l’Iran segueix suposant un nou fòrum i oportunitat per a que tant els Estats Units com la Unió Europea tractin d’escurçar les distàncies que els separen.
