L'invent de la nació catalana

"Quan tots aquests espanyols de dretes i esquerres, d'El Mundo i d'El País, neguen l'existència històrica de la nació catalana, Atenes i Neopàtria"

13 de març de 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comanat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 combatents i uns 12.000 soldats d'infanteria tenen atrapada les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien estat ajudant el duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot a una carta. El fracàs sembla inevitable.

Francesc Xavier Hernàndez, a la seva monumental Història Militar de Catalunya, explica, amb gràfics i simulacions, el que Antoni Rubió i Lluch ja va apuntar: "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrí el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història".

La batalla de Cèfis, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses: pels francesos, el seu segon Azincour mediterrani en menys de vint-i-sis anys (després de la desfeta naval que els catalans havien infligit a la flota franca a la batalla de les illes Formigues, el 28 de juliol de 1285, quan onze galeres catalanes van desarborar la flota francesa de 24 naus, rematada el 4 de setembre següent en una segona victòria definitiva sota el comandament de Roger de Llúria); pels catalans, obrir la porta de bat a bat, a la "pus rica joia que al mon sia". L'Acròpolis, el castell de Cetines, va ser nostre durant 80 anys. Quan Pere el Cerimoniós va annexar-se els ducats d'Atenes i Neopàtria, l'imperi català va assolir el seu zènit. La Mediterrània, on cap peix ja no gosava alçar-se sobre el mar si no portava lligada a la cua la senyera amb les quatres barres, i els naviliers regulaven el seu comerç basant-se en el Llibre del Consolat de Mar, s'havia convertit en el pont de la mar blava pels catalans. La nostra llengua, el nostre art, el nostre comerç, el nostre dret deixen una petja inesborrable a totes les ribes del mar de la civilització.

Nicolau d'Olwer, viatjant "amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi" va convidar-nos, com a lectors, a creuar aquest "pont de la mar, blava espinada, mediterrània", tot menjant dàtils i tarongers. Fa set cents anys que els catalans vam conquerir Atenes.

Quan tots aquests espanyols de dretes i esquerres, d'El Mundo i d'El País, neguen l'existència històrica de la nació catalana, Atenes i Neopàtria; quan tots aquests catalans del Círculo Ecuestre i de Fomento del Trabajo Nacional neguen el dret de decidir de la nació catalana, Ramon Muntaner i Pere El Cerimoniós; quan tots aquests catalans, encara avui!, es plantegen si la independència és el camí, Lluís Nicolau d'Olwer i la seva frase "la independència és un mitjà, el fi és la cultura i la llibertat del poble".

1311? 1714? 2014? Catalunya!

Si mai us sentiu cansats de tants ximples, de tanta ignorància, torneu a Atenes, i que us voltin ombres amigues, els vells símbols de la història i la cultura catalanes, i que sota un cel ardent, el més ardent possible, d'un roig encès, torneu a somiar en la nació que vam ser un dia, el país dels navegants que conqueriren el mare nostrum i el van convertir en el nostre mar per sempre.

 
 

Comentaris