L'integrisme antiecologista

"Fer la brometa de radical dretà és molt més fàcil, i t'assegura un bon espai mediàtic. Com tot, a la vida, és qüestió de triar"

Fa pocs dies, Àstrid Bierge denunciava (amb cor i nervi) l'integrisme reciclador dels ecologistes, descrivint amb bon humor la política de recollida de brossa a Sant Sadurní d'Anoia. Bierge disparava àcidament contra els "talibans del reciclatge" i l'excessiva regulació de les sobres que deriva en situacions on l'ecologisme acaba convertint-se en un enemic de la qualitat de vida. Efectivament, parlar d'integrisme és encertar-la; l'ecologisme ha importat alguns conceptes del llenguatge religiós, com ara la pregària ordenada (l'exacerbació del mètode, en definitiva) i el sentit de culpa visceral, idees amb les quals ha esdevingut una ideologia hegemònica a occident (espero que aquests conceptes, aplicats a la religió o a la política, indignin igualment a la nostra columnista). No obstant això, llegint l'article vaig pensar que el més preocupant de tot plegat no eren les mesures proposades, sinó la manca d'empatia de l'ajuntament per a posar-les en marxa, així com l'obsessió per multar als ciutadans en cas d'incompliment. Si l'ajuntament exigeix que separis la brossa en mil i una tipologies, i et castiga en cas de no fer-ho, també em sembla prou lògic que t'asseguri els mitjans per poder separar-la sense incomoditats inodores per a la teva llar.

També em va interessar aquest article perquè, si bé és incontestable que fa anys que suportem estoicament el discurs integrista dels ecologistes, també és cert que la dialèctica ens ha fet transitar irreflexivament cap a un discurs d'integrisme antiecologista que trobo absolutament estúpid (ara ja no em refereixo a l'article, siguem clars). Enguany sobta la quantitat d'articulistes que, per tal de contradir el dogma ecologista, es vanten de gastar energia sense mesura i capteniment, en un exemple d'excés burgeset bastant infantil, de provocador cursi. Si vostè vol fer-se articulista escandalitzatietes, no ho dubti, escrigui que deixa encesa la llum quan se'n va de casa i tindrà probabilitats d'entrar al club dels opinadors més llegits del país (l'altre truc consisteix en afirmar un discurs de gènere desfasat, confessant que li agrada que les dones planxin camises i que els homes obrin la porta del taxi a les fembres; cregui'm, no falla!). Canviar d'un dogma a l'altre, ridiculitzant paternalment qualsevol iniciativa que s'apliqui a la preservació de la vida, no és intel•ligent. Posats a derrocar, per què no carregar-se l'integrisme, abans d'aplicar-lo a l'ecologisme o a l'antiecologisme?

Pensava en aquesta disjuntiva avui mateix, mentre llegia un interessantíssim article a Der Spiegel que explica una iniciativa d'estalvi energètic gens banal. L'escrit parla de la vil•la de Dörentrup (Westfàlia), on s'acaba d'aprovar un sistema d'enllumenat ciutadà a la carta anomenat Dial4Light. Aquesta localitat amb poc més de 9.000 habitants enlluernava habitualment els carrers durant tota la nit, la qual cosa comportava una despesa innecessària de diners i energia (la majoria quedaven deserts, com és lògic). A partir d'ara, quan un ciutadà vulgui il•luminar de nit un carrer (durant un temps determinat i pels motius que sigui) podrà activar qualsevol zona de llum amb un telèfon mòbil i un codi que es troba a la xarxa. És molt fàcil burlar-se d'aquesta mesura, tornar a dir la frase suada que la civilització és el dispendi i ciutat ampul•losa, parlar de París i Londres... i tot aquest bla bla bla d'articulista imitador que ja cansa. Però trobo més intel•ligent pensar que sovint, amb tocs d'imaginació i tecnologia, podem viure millor i assegurar certa qualitat per tots aquells que ocuparan la terra d'aquí a ben poc. Els habitants de Dörentrup no són integristes, sinó gent purament sensata que no s'histeritzen tenyint-se de verd.

Evidentment, fer la brometa de radical dretà és molt més fàcil, i t'assegura un bon espai mediàtic. Com tot, a la vida, és qüestió de triar. En qualsevol cas, d'aquí a uns anys penso que els humans lloaran Dörentrup, somriuran amb condescendència recordant San Sadurní, i es pixaran de riure amb els integristes de tots dos bàndols. Però potser confonc realitat amb desig.

 
 

Comentaris