Què passaria si en entrar a l’infern, representat en la tradició pictòrica amb flames violentes, penya-segats i immensos deserts de soledat, se’ns mostrés com un lloc on s’acumulessin tots els objectes que ens han acompanyat en la nostra vida per fer el mal? El que passaria és que l’infern recordaria als rostres vegetals de Giuseppe Arcimboldo o a Salambó de Gustave Flaubert. Els centenars, milers d’objectes acumulats s’escamparien com una lava sorgida del volcà de la vida que lentament petrificaria tot l’espai. Els volums desordenats a la sala de turments, que és el que implica estar en l’infern, evocarien la imatge d’un hangar d’objectes perduts, d’un mercat o fins i tot d’una botiga d’antiquaris on el seu propietari, per passió, no seria capaç de desprendre’s de cap d’ells. Unes ulleres amb les quals hem vist un crim o un acte de violència no s’escaparien de l’infern. Unes sabates amb les quals hem fugit d’una baralla deixant indefens al nostre amic tampoc serien absoltes. I què me’n diuen del mòbil on hem gravat i fotografiat instants de les nostres vides que, a falta de so i per falta de plans i enquadraments, hem deixat enrere en les nostres vides, distanciant-nos de tanta gent estimada només per egoisme o per falta de temps, que és la seva forma més perfecta de manifestar-se. Objectes tan propers a nosaltres que són prolongació de les mans i l’ànima. La ploma estilogràfica amb la qual s’han signat sentències o tatxat noms en la llista dels beneficiaris d’una herència ens indica que no hi ha objecte innocent. La màfia va donar amb una nova utilitat a la ploma estilogràfica en adonar-se que el seu plomí, en forma d’afilat bec d’ocell, era ideal per a ser clavat al coll o a l’ull de les seves víctimes. Tot objecte mal utilitzat acabaria a l’infern rememorant, en un record sense fi, als condemnats que van fer un mal ús d’aquest. Els innocents objectes, inanimats, sense voluntat per escapar de les urpes humanes haurien de vagar per l’infern, ignorant haver estat còmplices de l’home. L’acumulació d’objectes, des que l’home va descobrir que la roda no només servia per avançar sinó també per fugir i matar, no ha deixat de créixer fins a convertir l’infern en una altíssima torre que mai veurà el seu final, com la Torre de Babel. El veritable turment serà gaudir a l’infern dels mateixos objectes que han participat activament al fet que siguem condemnats al foc etern. Trobarem les escriptures de la compra d’un habitatge que va desembocar en la ruptura violenta de la família o el vehicle amb què vàrem aconseguir abandonar un fill per així aconseguir l’anhelada llibertat en les nostres vides. El retrobament amb l’objecte del delicte ens tornarà instants de vida que retornaran una vegada i una altra per afligir un dolor que no desapareixerà, però acabarà convertint-se, de tant reproduir-se, en una molesta picada de mosquit. Caldria preguntar-se si la naturalesa de l’infern no rau en el fet que aconseguim un cop més l’estat d’indiferència amb el qual ens hem conduït en vida. L’objecte més petit i distret tornarà a nosaltres per indicar-nos que per un instant va ser el vehicle més preuat per dur a terme els nostres propòsits d’aconseguir el poder o simplement per evitar perdre’l. Si l’infern fos barroc i excessiu, sense una sola escletxa buida per on albirar una sortida entre tants objectes que ens han acompanyat, el més probable és que tots els pecadors tornessin a utilitzar-los per al mateix ús. Només d’aquesta manera, breument, el sofriment cessaria fins a adonar-nos que hem tornat a reincidir; però fins i tot aquest estat de consciència duraria poc, ja que els objectes que tenim al nostre abast ens criden per reclamar-nos ser utilitzats.
- CA
