L'individualisme com insult

"¿Hi ha símptoma més notori de la nostra paràlisi com a país que la consideració de l'individualisme com a delicte?"

Individualista! Aquest és un retret que es fa de manera recurrent a tot un plegat de persones. Entre molta gent —pel que dedueixo dels comentaris d'Internet a alguns articles— titllar encara d'individualista a algú constitueix una mena d'insult majúscul, horrorós, una tara d'envergadura diabòlica; així, no és estrany llegir que algú diu, amb to despectiu: "és un individualista" a algú altre, com si això equivalgués a dir que és un lladre, un estafador, una mala persona o assassí de lloros.

¿Per què l'individualisme té tanta mala fama? ¿De què parlem quan parlem d'individualisme? ¿Per què els individualistes fan tanta por? Em penso que els opositors a l'individualisme consideren que l'individualista és un tipus odiós, egoista, capficat únicament en els seus interessos, només preocupat per ell mateix, un tipus que faria el que fos per prosperar, fins i tot enfonsar tot el grup que l'acull: confonen l'individualista en l'assassí de masses, encara que l'assassí de masses que hem trobat durant la història recent militava no en ideologies individualistes sinó a formes aberrants de col•lectivisme, on l'individu no era res i la massa (la nació, la classe social) ho era tot.

No són els individualistes els que dobleguen tothom als seus interessos, sinó els qui es consideren portadors d'una veritat que interessa tothom, i que per tant —en nom d'un bé comú que se'ls ha revelat només a ells—, tothom ha d'acceptar, doblegant el coll sota el dogma: la finalitat de tota l'acció de l'individu és aquest bé comú, al qual s'han de doblegar els interessos de cadascun de nosaltres. Quan ens hi manifestem en contra som reprimits, i se'ns acusa d'individualistes.

Individualisme no és abús, ni egoisme irracional, ni egocentrisme carrincló. Individualisme és considerar cada individu com a preciós, com a portador d'un valor que no ha de ser esclafat per la massa. Cada home és únic, i la seva veritat, independència, singularitat, cada tret de la seva particularitat indissoluble mereix ser conservat i emfatitzat: celebrar la unicitat és ser individualista.

El col•lectivista (el socialisme n'és una de les seves formes) celebra els trets generals, les idees abstractes, els grans moviments de les masses cegues. La felicitat del conjunt és més important que el benestar singular de cadascun dels individus. L'individualista mira l'home, la seva veritat, el seu impuls primigeni i creatiu.

La massa mai no ha portat més enllà de res a la humanitat, perquè la massa segueix, no encapçala ni lidera: només l'home, l'individu, ha estat capaç d'anar més enllà.

La col•lectivitat no pensa ni crea, tan sols l'individu pot concebre nous mons i persuadir-nos de la veritat que s'hi amaga. Ha estat l'home lliure i creatiu qui ha inventat el foc o la roda, la vacuna, el telèfon o l'ordinador personal. I la massa sempre l'ha odiat, l'ha linxat, l'ha titllat d'individualista fins que exculpada de la seva mala consciència s'ha apropiat de les fites del gran home i l'ha acabat consagrant.

Un dels documents més commovedors que m'he tirat a la cara ha estat el discurs que Steven Jobs —el fundador d'Appel, un dels inventors de l'ordinador personal— va dir a la cerimònia de graduació de la Universitat de Stanford: "No us deixeu atrapar pels dogmes ¬—és a dir, no visqueu amb els resultats del pensament d'altres persones. No permeteu que el soroll de les opinions dels altres silenciïn la vostra pròpia veu interior. I més important encara, tingueu el valor de seguir el seu propi cor i intuïció, ells saben d'alguna manera allò que realment voleu arribar a ser. Tot el demès és secundari".

¿Hi ha una altra manera més bella de celebrar l'individualisme? Contràriament al que es pensa, l'individualisme no propugna la construcció d'un sistema social que necessiti homes bons per a posar-lo en marxa —com totes les formes de col•lectivisme—, ni dels que els homes siguin millors del que ara són, sinó que fa ús dels homes en tota la seva complexitat i varietat, la qual és a vegades bona o dolenta, a vegades intel•ligent i sovint estúpida. La meta de l'individualista és la implantació d'un sistema que possibiliti la llibertat de tots, i no que la restringeixi als autoproclamats 'els elegits'.

¿Com és possible que, a dia d'avui, encara algú pugui ser qualificat d'individualista amb un to despectiu? ¿Potser els que consideren l'individualisme una forma de pensar nociva voldrien obeir, haver de viure d'acord als dogmes dels altres? ¿Com és possible que un català, emprenedor, de criteri independent, ansiós de conquerir cada dia noves cotes de llibertat, no sigui individualista? ¿No és l'individualisme la filosofia de vida de tots els independentistes, de tots els que no desitgen submissió sinó amplitud de mires?

L'individualisme és una manera de pensar que tan sols és divulgada pels seus enemics. No es tracta d'elegir entre autosacrifici i dominació, sinó entre independència i dependència. El codi del creador o el codi del paràsit. El vertader egoista no viu per a cap persona i no li demana a ningú que visqui al seu lloc. Aquesta és l'única forma possible de fraternitat i de respecte mutu entre éssers humans.

Bé. M'acomiado fins al setembre. He de recomanar algun llibre, perquè d'això es tracta, oi? Doncs bé, en recomano un de meravellós; el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el qual acostumo a llegir cada estiu. És una obra basada en una subjectivitat total i lliure, que somia i crea sense aturador:

"Quan l'estiu comença m'entristeixo. Sembla que la lluminositat, encara que agra, de les hores d'estiu hagués d'afalagar qui no sap qui és. Però no, a mi no m'afalaga. Hi ha massa contrast entre la vida externa exuberant i el que sento i penso, sense saber sentir ni pensar—cadàver perennement insepult de les meves sensacions. Tinc la impressió que visc, en aquesta pàtria informe anomenada univers, sota una tirania política que, encara que no m'oprimeixi directament, encara ofèn algun ocult principi de la meva ànima. I aleshores descendeix en mi, sordament, lentament, l'enyorança anticipada de l'exili impossible".

 
 

Comentaris