¿L'independentisme té dues ànimes?

"El sobiranisme i l'independentisme continuen sent David i l'unionisme, Goliat"

Hem observat, a vegades atònits, com l'independentisme anava mostrant dues maneres diferents de veure la realitat i, en conseqüència, d'actuar. Això ja era així abans, però es va començar a fer molt evident en acostar-se l'1-O -quan una part del govern català va preferir sortir-ne- i va arribar al zenit després d'aquella jornada històrica, durant la qual uns tibaven per la declaració unilateral d'independència i els altres per convocar unes noves eleccions. Això ha seguit així, amb una curiositat gens menor: alguns dels que animaven fervorosament a tirar pel dret i llançaven acusacions de traïció -ERC- són ara els abanderats del pragmatisme.

 

M'arrenglero, i no em sap greu dir-ho, entre els que n'hem dit els 'pragmàtics'. Em baso en la constatació de la realitat: la declaració d'independència del 27-S va ser un gran fracàs, no hi ha cap república que es pugui implementar i el president Puigdemont mai no podrà ser restituït. A més, els principals dirigents independentistes són a la presó o exiliats.

 

Avui ens trobem que alguns actors polítics i cívics es decanten més pel pragmatisme mentre altres es neguen a admetre la realitat. Una realitat que, per a l'independentisme, no és de fracàs absolut –la victòria del 21-D, per exemple, té un valor immens-, però que és complexa. Molt.

 

Entre els que es decanten pel pragmatisme hi trobem ERC, Òmnium i el PDECAT. Entre els idealistes o irrealistes (en sentit de negar-se a admetre els fets), el sector de Junts per Catalunya més pròxim a Puigdemont, l'Assemblea Nacional Catalana, els CDR i la CUP. No cal dir, o potser sí, que arreu hi ha de tot i molt barrejat, com demostren, per exemple, els treballs previs al congrés d'ERC.

 

¿Significa tot plegat que l'independentisme té dues ànimes? Jo diria que no. ¿Significa tot plegat que n'hi ha uns que són més patriotes que els altres? Tampoc. Ningú no renuncia a res. Ni al referèndum ni a la independència. Ni a la via unilateral. Ni a continuar denunciant constantment les injustícies, els abusos i la repressió. Ni a dir alt i clar el que un pensa i desitja. Ni a continuar explicant al món la situació catalana. Ni a la protesta. Ni als símbols.

 

La discrepància rau, vull entendre, en el com i en els temps. O sigui, en l'estratègia que cal seguir donats el context i les circumstàncies presents. Un context i unes circumstàncies que, si es vol tenir opcions, ens obliguen, atès que el sobiranisme i l'independentisme continuen sent David i l'unionisme, Goliat, a ser molt intel·ligents i no cometre nous errors. O dit diferent: el que està en discussió és el camí a recórrer per arribar a una meta comuna.

 

 

Un camí que, avui, i així ho hauríem d'haver après per sempre, passa necessàriament per aconseguir una majoria social més gran. Digui el que digui l'Estat espanyol, és, per exemple, completament diferent, en aquesta qüestió, guanyar les eleccions amb un 47 o 48 per cent que amb el 57 o el 58.

 

Com fer aquest salt és el gran repte –gens senzill- de l'independentisme.

 

Comentaris