La singularitat de la situació política que viu Catalunya, no fa ni deu anys, ha generat paraules noves en el vocabulari quotidià o bé ha donat un sentit específic a d’altres que ja existien. El primer significat que el diccionari normatiu de l’IEC atorga al mot “procés” és aquest: Manera de descabdellar-se una acció progressiva. No sé ben bé, a partir de quin moment precís, es començà a utilitzar aquesta paraula per tal de referir-se al camí emprès pel poble de Catalunya cap a la seva emancipació política. Avui, tant al nostre país com a Espanya, procés s’ha fet sinònim de moviment per la independència i parlar del procés és fer-ho en relació a com avança o retrocedeix aquest, a quines propostes formula o amb quins entrebancs topa. El procés, però, no és un fet començat i ja acabat, sinó que és una successió, un transcurs, un desenvolupament encara no plenament enllestit.
Segons els uns, el procés s’inicià el 2010 amb la gran manifestació contra la salvatjada protagonitzada pel Tribunal Constitucional espanyol desfigurant absolutament l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’altres, en canvi, sostenen que tot començà amb la manifestació del 2012 per un finançament just i que la voluntat de la gent transformà en un gran clam per la independència. Sigui com sigui, parlem de set o nou anys, a tot estirar, durant els quals hi ha hagut de tot i força. El procés, però, és un recorregut, un camí, un trànsit cap a una meta final: la independència de Catalunya. No és, de cap de les maneres, una cosa estàtica, immòbil, quieta, sinó just al contrari, dinàmica, activa, en moviment permanent.
D’un temps ençà, però, en el si del procés ha nascut el processisme, una actitud que sembla conformar-se amb l’immobilisme, per al qual la independència fa tot l’efecte que sigui un desig tan íntim com inassolible, una mena de llum llunyana en l’horitzó, una utopia bonica a la qual mai no s’arriba, ni es té la intenció de fer-ho. Els processistes es mouen amb comoditat en la quietud, perquè no es belluguen del mateix lloc i creuen que, no avançant, reforcen la seva posició política i, per tant, electoral. La independència esdevé, llavors, no pas un objectiu creïble, sinó una mena d’amenaça al poder espanyol per si van mal dades, un pretext, una coartada per a no fer passos concrets endavant, abillant-se, alhora, amb el millor vestit del diàleg responsable, la moderació formal i el sentit d’estat que, no havent-n’hi d’altre, acaba sent sentit d’estat…espanyol.
Per al processisme, doncs, la independència sembla ser una mena de carta amagada, un darrer recurs a emprar cas que, comptat i debatut, no hi hagi més remei, és a dir, cap més sortida del laberint. En ocasions pot arribar a fer l’efecte que hi hagi qui faci més esforços per a presidir la Generalitat emmarcada en l’Estatut d’Autonomia que no pas la República Catalana independent, resultat de la voluntat popular. Per això, el processisme independentista fa pensar tant amb el federalisme. Se’n parla molt, però no s’hi arriba mai, probablement perquè s’està millor en procés permanent, més que no pas en l’accés a la meta final.
El federalisme és el recurs històric que ha emprat l’esquerra majoritària espanyola per a no resoldre el conflicte polític que genera l’existència de diverses nacions en un sol estat, el qual està, en exclusiva, al servei d’una sola nació i els interessos econòmics de les elits que el dirigeixen. Però els federals no han federalitzat mai res en un segle i mig que fa que existeixen. Si el moviment es demostra movent-se, el federalisme es demostra federalitzant. Com que no es té la menor intenció de federalitzar de debò el poder polític, adequant-lo a la realitat plurinacional existent, el federalisme en boca dels federals és totalment buit de contingut, un simple recurs retòric al qual acudeixen quan han de fer front a les crítiques de centralisme i nacionalisme espanyol.
De vegades, fa l’efecte que aquí hi ha també qui converteix l’apel·lació a l’independentisme en un simple recurs retòric, com altres fan amb el federalisme. És com una mena de marca de la casa, de senyal diferencial que et caracteritza entre els diferents projectes polítics, però no gaire més. Tothom sap qui són i què són els socialistes, per més que la seva vinculació amb el socialisme o el seu desig d’arribar a la construcció d’una societat socialista tingui la consistència d’un paper de fumar. Els mots socialista, socialisme, els identifiquen i tal dia farà un any. O bé el caràcter popular del PP, que és una mena de contradictio in terminis. En fi, m’agradaria equivocar-me quan, alguns camins, em passa pel cap que hi ha qui, de fet, té més interès a mantenir-se independentista que no pas d’arribar a ser independent. En aquest cas, la retòrica de l’independentisme, en boca de certs independentistes, podria acabar tenint la mateixa credibilitat que la retòrica del federalisme utilitzada per la majoria de federals.
