A finals d’octubre, Òmnium va presentar una campanya -Lluites compartides- que té l’encert d’explicar, a través d’experiències viscudes, la diversitat i l’extensió de les lluites que han tingut lloc a la Catalunya contemporània i que han fet possible un cert avenç social i nacional.
És una campanya interessant perquè, per exemple, lliga el barraquisme amb la misèria política i econòmica que volia imposar el franquisme; perquè ajuda a entendre l’antifranquisme com un conjunt de lluites solapades que anaven de la reivindicació lingüística fins a la demanda d’un servei de busos dignes per als habitants de Santa Coloma.
No s’explica que fossin lluites compartides per uns mateixos actors però sí és encertat entendre que existia entre elles una coordinació natural i no planificada que les enfortia i les feia més efectives. En molts casos sense ser-ne conscients les persones que les feien realitat.
És una lliçó interessant de la nostra història contemporània que podríem mirar d’extrapolar a les formes de lluita, diverses, que comparteixen l’espai polític de l’independentisme. Perquè potser ens hauria de preocupar la competència i les discussions que generen tàctiques diferents que, segur, responen a una estratègia compartida.
El gest de desobediència de Montse Venturós, l’alcaldessa de Berga, o de Joan Coma Roure, regidor de Vic, són d’una dignitat extrema i responen de forma clara a un llenguatge polític i una tradició de desobediència i desafiament pròpies de les CUP. I el fet que Artur Mas, com a encausat pel 9N, acudeixi a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expliqui les raons de la seva actuació durant aquella jornada, té el sentit, el rigor i el perfil institucional que Mas va donar a la seva presidència. I la mateixa Carme Forcadell, com a encausada per desobediència i prevaricació, defugirà un paper d’estricta neutralitat institucional i farà referència a la proposta continuada de diàleg com a eina essencial per a la resolució d’aquest conflicte polític.
La diversitat en les formes i argumentacions de la lluita s’ha d’entendre com un element aglutinador i no pas com a factor de divisió. Assumir que les respostes i actuacions polítiques del PDECat, d’Esquerra i de les CUP neixen de tradicions polítiques diferents, i que no són comparables, és una riquesa d’aquest procés d’independència i seria de necis entendre-les com una feblesa.
I han de ser els mateixos responsables polítics de cada formació els qui han de fer pedagogia d’aquest fet. Assumir que la seva és només una altra forma de fer política des de l’independentisme. Ni l’única ni la millor. I, per tant, no es pot acusar la resta o una part de l’independentisme de no fer servir les mateixes tàctiques.
Si existeix un objectiu comú, el referèndum per la independència, entendrem que les lluites compartides d’aquest període comptin amb tàctiques diferents.
No és una qüestió menor. O entenem aquesta diversitat o l’Estat espanyol guanyarà la partida per desintegració dels contraris.
