En política com en tantes coses a la vida, no es poden confondre els desitjos amb les realitats. Tanta realitat és que l’1 O i el 21 D el republicanisme independentista mostrà una força extraordinària, com el fet que no comptà amb una victòria inapel·lable entre els votants. Front aquesta evidència només hi ha l’opció de continuar la tasca d’eixamplament de la base republicana fins a superar inapel·lablement el 50% dels vots emesos. Venir amb la història que el poble de Catalunya, així, a l’engròs, ja ha decidit la independència perquè reté de nou la majoria parlamentària, és enganyar-se. O pitjor, parlar en nom del poble en abstracte i referir-se únicament als magnífics 2.100.000 votants independentistes, és disparar-se un tret al peu. L’independentisme ha de tenir la responsabilitat necessària de no passar per alt les dades empíriques dels resultats electorals ni per principi renunciar a cap de les 7.500.000 persones que conformen per naixement i/o residència el nostre país.
Després de la declaració d’independència del 27 O -simbòlica, política o com es vulgui denominar el fet que la declaració no va comportar accions posteriors per banda del govern de la Generalitat ni per les organitzacions ANC, Òmnium i AMI-, el que no va ser simbòlic fou la intervenció directa del govern espanyol 155 en mà, que comportà la convocatòria d’unes eleccions que vàrem qualificar d’il·legítimes, però a les que totes les formacions polítiques independentistes hi van concórrer assumint el marc legal que les impulsava. Si bé és cert que hagués estat un error no anar a eleccions, és a dir, boicotejar-les -perquè no hi havia les condicions per generar una realitat política alternativa per via insurreccional-, també hauríem de tenir la suficient humilitat per admetre que concórrer a les eleccions va ser d’alguna manera un acte d’obediència a la legalitat imposada pel govern espanyol. Ningú es va desmarcar d’aquesta obediència perquè, insisteixo, hagués implicat regalar les institucions a les forces participants del 155. Però també remarco que ningú vol dir que tampoc els que ara malden per desobeir per sistema després del 21 de desembre van fer ni un minúscul intent de dir no a les eleccions imposades.
És evident que en campanya electoral es varen fer afirmacions que s’han mostrat irresponsables. La més popular i coneguda, que amb JxCAT per davant del bloc independentista, el President tornaria i que d’alguna manera s’haurien generat les condicions perquè no fos empresonat. Altres irresponsabilitats declaratives varen ser pretendre la confirmació post-21 D d’una República que no va començar a caminar ni en el minut zero, o pretendre que el govern espanyol s’havia embrancat en unes eleccions a causa de la pressió europea i que, en conseqüència, aquestes acabarien essent plebiscitàries o una mena de referèndum segona part. Les eleccions en marc 155 eren autonòmiques, com les que hauria pogut convocar el President abans del 155 o just al límit de la sessió parlamentària del 27 O, quan tothom se li va abraonar per haver-les anunciat. Un abraonament injust i irracional, sí, que mereix més d’una disculpa. Dubto que ara hi hagi qui pugui preferir les eleccions Rajoy a les no realitzades eleccions Puigdemont. El punt important a retenir, però, és que els independentistes ens vàrem llançar en campanya per guanyar unes eleccions autonòmiques.
Els alcaldes que vam posar urnes als nostres municipis dues vegades consecutives, l’1 O com a referèndum de resistència, i el 21 D com a eleccions autonòmiques, hem estat parlant amb una munió de gent que no té relació directa amb cap partit polític, ni en molts casos compte de Twitter. Per això sabem que el tronc de la resistència democràtica catalana no té de referència personatges singulars sinó la dignitat popular. Sembla que tothom és savi a l’hora d’interpretar què volien els centenars del milers de catalans que varen votar el 21 D independència. Que hi havia qui volia la restitució del govern, retorn de l’exili i presos fora?, i tant, diria que la immensa majoria. Però per damunt de tot la meva hipòtesi fonamentada en l’escolta activa és que majoritàriament hi havia una clara voluntat de recuperar d’entrada allò que ens havien arrabassat, les nostres institucions. El sentir popular és més realista i utilitza en major grau el sentit comú que molts dels activistes de la independència i polítics de primera línia. El sentit comú no demana harakiris, desobediències sense més recorregut que la trompada més sonada, ni heroïcitats sobrehumanes. Més haviat es reclama govern i que hi hagi una direcció política que reprengui el camí cap a la república possible, no a la immediatament imaginada en el marc d’un octubre que va tenir un referèndum encomiable i una gestió posterior que algun dia convindrà analitzar amb més deteniment i esperit científic.
L’objectiu immediat, racional i imprescindible per remuntar el bloqueig en el qual ens trobem és recuperar les institucions catalanes. Que això a curt equival a recuperar l’autonomia? Doncs val, diguem-ho amb totes les lletres. Però recuperar les nostres institucions és sinònim de trair el triomf de l’1 d’octubre? Aquell dia que vam votar sota el setge de l’Estat amb el món mirant i vam tenir com mai al costat gent que no era independentista, republicans autodeterministes i demòcrates sincers? No, recuperar les institucions és el mímim que hem d’oferir a la nostra gent per recosir l’esperit de l’1 d’octubre i començar a desfer el bloqueig de país. Perquè només d’aquesta manera podrem reprendre camí cap a l’autodeterminació. I, sobretot, perquè no hi ha alternativa a fer aquest pas. No hi ha una alternativa insurreccional perquè ho hi ha condicions objectives per a una insurrecció: ni disposem encara d’una majoria inapel·lable de 50 1 ni, sincerament, sé veure cap direcció política ni cap poble que pugui protagonitzar cap insurreció a no ser que es confongui la cosa insurreccional amb actes de protesta, reivindicatius, o amb el simple exercici de la propaganda.
La política de transformació republicana i independentista s’ha de reorientar de manera que, havent forjat govern, reprengui el difícil camí de la reapropiació institucional catalana afrontant els reptes immediats de blocar les intervencions anunciades del govern espanyol en matèria de comunicació i d’educació, i lluitar per la recuperació de les ja consolidades intervencions en economia i seguretat. Hem de lliurar la batalla antirepressiva amb pressió popular, amb les institucions en marxa i en el marc internacional. I cal governar prioritzant polítiques públiques republicanes, que impulsin l’empoderament i la inclusió social del comú. Un exemple al dia: si en aquest país no fem una política pública d’habitatge per a les majories que intercepti les condicions draconianes del mercat immobiliari, aviat no hi haurà gent econòmicament normal que pugui viure en aquest país amb vocació de República. I tot això ho hem de fer en paral·lel a l’eixamplament de la base republicana nacional, que serà diversa o no serà, amb l’objectiu –sense calendari- d’estar en condicions d’oferir un nou assalt d’autodeterminació. Hem après com no ho hem de tornar a fer; ens cal autocrítica i esmenar errors. Els errors no es van produir el 10 d’octubre o el 27, no, són anteriors. Els podem trobar en algun moment quan ens vam creure que la qualitat moral i democràtica de la demanda popular independentista podria passar sense el 50 1. Podem fer la llista de les excuses. La primera i evident, que el govern de l’Estat i els seus aliats mai no han volgut cap referèndum legal i acordat que impliqués comptar-nos sense discussió. Però ha estat un error nostre considerar que la qüestió només es podia resoldre tirant pel dret i esperar que algú de per aquestes contrades del món democràtic ens donés un cop de mà.
