L’independentisme manté intactes dues capacitats que el fan molt difícil de combatre, fins i tot per un estat autoritari com l’espanyol. Una, és capaç de guanyar eleccions. I dues, té una força al carrer sense comparació a Europa. Aquest U d’Octubre ha demostrat, per si calgués, que els atacs de la policia als ciutadans i la repressió posterior, amb exili i presó, no han fet més que deslegitimar, encara més, les institucions de Madrid. L'”a por ellos” ha estat tan evident i tan transversal -de la monarquia als policies, passant per jutges, fiscals i partits- que, després del 155, el retorn a l’autonomia ha deixat de ser una opció viable.
Dit això, també és cert que l’independentisme pateix una manca d’estratègia molt visible, fins i tot a nivell internacional. Tret de la lluita contra la repressió, no hi ha acord sobre quins són els pròxims passos a seguir, ni tampoc -i això és més greu- sobre si cal evitar una implosió social, mantenint tant com es pugui el control de l’autonomia o si, per contra, el que s’ha de buscar és, justament, la insurrecció que es va evitar ara fa un any. I mentre es decideix entre el blanc i el negre la grisor de l’independentisme es comença a fer insoportable.
L’independentisme ha de recuperar la iniciativa que va culminar amb l’1 d’octubre, derrotant l’Estat espanyol, però que es va perdre el 27, quan es va renunciar a defensar la República que havia estat votada al propi Parlament. Madrid no negociarà mai, o sigui que el que cal determinar és el quan, el com i -molt important- de quina manera es conviu amb el mentrestant.
