– Pssst, pssst!
Vaig alçar el cap del diari. Era ben d’hora i al jardí de l´Ateneu no hi havia una ànima. Havia arribat a les 9 i, com sempre que puc, havia triat una taula a sota d’una de les palmeres, a prop del terrari. Estranyat, vaig donar una altra ullada al voltant; sí, no hi havia ningú.
– Psst, psst! Aquí, aquí a baix! Jove, em faríeu el favor de passar-me l´Avui?
Vaig baixar el cap i vaig mirar en direcció a la veu. I allà era ella, rodona, massissa, la closca de color de terra amb clapes grogues i unes potes amb uns unglots formidables, una mica geperudeta, arrugada del nas a la cua i amb un ulls de coure darrera les parpelles. Havia aixecat el coll i em mirava com qui està acostumat a que no se li facin massa preguntes. Vaig obeir immediatament, dient-me a mi mateix que en un país que vota 25 diputats socialistes tampoc és estrany que les tortugues parlin.
– Vol que li atansi uns altres, també?
Va torçar el coll. Un gest quasi imperceptible, però que va fer-me la impressió d’una negativa rotunda.
– Per qui em preneu? Mireu, des de 1899 llegeixo només diaris en català; i quan per aquesta casa manaven els de la Falange, convertida jo mateixa en una tortuga fantasmona roja, aleshores em vaig passar a L´Osservatore Romano. Queda clar? Només li accepto, naturalment, El Punt, que li podeu deixar a la Testudo hermanni, a veure si s’anima una mica, la pobra.
– Perdoni, ho entenc, ho entenc.
De fet, jo no entenia res, esclar, excepte que eren les 9 i dos minuts i em trobava parlant sota una palmera amb una tortuga que llegia l´Avui detingudament. En canvi, la Testudo hermanni continuava rossegant la seva fulla d’enciam amb una golafreria ratllant la mala educació. Vaig recordar que, en efecte, el maig van introduir una altra tortuga al jardí de l´Ateneu, que s’havia enviat des del Zoo del Parc de la Ciutadella (secció no humana), provinent del Centre de recuperació d’amfibis i rèptils (secció no humana també). Sens dubte, una conseqüència de la breu i austera campanya de propaganda de “La revolució dels petits gestos”, tan útil i eficaç.
– Com està el país, no us sembla?
Gairebé vaig escopir tot el cafè que m’estava bevent.
– Realment és per plànyer al pobre autonomista que ha de viure amb l’ai al cor i un marcapassos a la butxaca per si de cas, veritat?. Jo abans estava com ells. Vinga a patir! De la indignació a la frustració, de la frustració a la desafectació, de la desafectació a l´emprenyament, de l´emprenyament a la indignació i torna a començar. El joc de l’oca català no té final, no surts mai del pou. Que si una competència aquí, que si un nomenament allà, que si una retallada d’alguna cosa no sé on, en un malviure constant, una irritació permanent. Quin patiment, Mare de Déu senyor. M’havia arribat a creure que el destí del poble català era com el dels ratolins dels laboratoris farmacèutics. Ho arribes a passar malament. Se sua molt i el fetge ho acusa. Els planyo.
Li costava passar les pàgines. Sovint, es quedava un bon tros de paper a la boca i se l’empassava. La columna del Salvador Sostres la va devorar sencera. “No me’n perdo ni un” es va limitar a comentar. Va continuar:
– Però un dia em vaig separar d’Espanya i les coses es veuen diferents. Vés, bada. Vaig decidir quedar-me a viure a la República Catalana del President Macià. I és que des del moment que no jugues el joc espanyol, aleshores passes a jugar el de Catalunya, encara que sigui aquí al terrari. I les coses canvien una mica. Ja no cal preocupar-se d’una competència o d’uns diners, cal concentrar-se en la llibertat.
El que em faltava, vaig pensar: una tortuga independentista i, probablement, noucentista!. De tots els jardins de Barcelona, havia d’haver triat aquest?
– Mentre els autonomistes posen el crit al cel per l’enèsima destralada espanyola, com si d’Espanya es pogués esperar a aquestes alçades un altre comportament que el de llenyataire de Catalunya, penso que els independentistes podem analitzar la situació amb més calma, una tassa de te al costat, un llibre d’aquells que llegeixen els nostres polítics a l’estiu a prop, una manteta per si refresca i, sobretot, sense perdre-hi més la salut. És un petit esforç amb una enorme recompensa: que com a mínim no hi deixem la pell ni la closca. Ser independentista, avui en dia, és fer salut. Ja no som a dins, som a fora. La independència només arribarà si abans cada un de nosaltres no s’ha alliberat, encara que ara per ara ens toqui seguir al terrari i en companyia de bledes com la Testudo aquesta. Teniu, moltes gràcies.
Va fer el gest com de tornar-me el diari. El vaig recollir. Ella es girà i, esquivant el Testudo hermanni a l’últim segon, se n’anà a un racó. Pàl•lid com un mort, vaig agafar forces per aixecar-me i, mentre murmurava un “Passi-ho bé”, vaig sortir. A les escales em vaig trobar amb en Joan Capdevila. No em vaig poder estar de preguntar-li per ella:
–La tortuga? Saps què deia en Francesc Pujols, de la tortuga de l´Ateneu?: “Ja no se’n fan de coses així!”
