Mobilitzacions, urnes i enquestes canten. L’independentisme ha crescut a Catalunya. Les bases, les consignes i l’estratègia que abans el definien han canviat. A poc a poc, gradualment, ha anat escampant-se sobre el país un coneixement molt més exacte de la realitat, una constatació que amb Espanya no hi ha res a fer, que Catalunya no en pot esperar més i que fins ara n’ha tret ben poc. Només rep espoli, incomprensió i menyspreu. Quan no agressivitat, odi o violència. Fa alguns anys Josep-Lluís Carod-Rovira ho va saber teoritzar de manera solvent. Independentisme de butxaca, en va dir, enfront de l’independentisme de cor, que fins aquell moment havia estat hegemònic i indiscutit. Mentrestant, què ha fet Espanya? Alimentar-lo, covar-lo i atiar-lo. Contra el secessionisme català els dos principals partits polítics espanyols només han sabut respondre amb falses promeses –en el cas del PSOE- o l’amenaça de la retallada o la intervenció –en el cas del PP-. Feia dècades que l’anticatalanisme no segregava tanta retòrica violenta. Si algú entre ells fos capaç de tenir alguna idea de profit, caminaria cap a la comprensió i el pacte. Com que no hi ha ningú que ho faci, l’independentisme creix.
I contra aquest independentisme les veus més pretesament raonades s’alcen precisament a la mateixa Catalunya. Per combatre’l, per reduir-ne la importància, per frenar-lo, se senten les velles idees contràries de sempre. Hi ha dirigents polítics que proclamen que “no és majoritari”. I què? Creix. I cada vegada serà més difícil negar-li el dret a comptar-se de manera democràtica i legal. N’hi ha que diuen que “separa la societat”. ¿Hi ha cap idea política que la uneixi? Quan a Espanya es va plantejar la reforma política i fins i tot la mateixa Constitució, ¿aquelles dues iniciatives no dividien i trencaven la societat? Qualsevol idea ho fa. Fins i tot unes eleccions. ¿O és que la mateixa Espanya no està ara trencada políticament entre els partidaris del PSOE i del PP? Cada vegada que hi ha eleccions, els electors i la societat mateixa es divideixen. I què? Aquesta és exactament la base d’un sistema democràtic. Mesurar la discrepància i convertir la idea majoritària en gerent del domini públic.
I encara n’hi ha que diuen que l’independentisme és excloent. Excloent per què? Per què no inclou tothom? Encara no. Però, en tot cas, també ho és l’unionisme amb Espanya. L’autonomisme o el federalisme. ¿O és que a Catalunya tots són unionistes, autonomistes o federals? L’independentisme cada vegada inclou més gent. Gent de procedències diverses. Nacionals i ideològiques. És incloent. Rabiosament incloent en els darrers anys. Perquè no exclou ningú apel•lant a criteris d’origen, lingüístics o racials. L’independentisme català ha après a ser-ho perquè, si no, no serà. I els seus detractors no se n’han assabentat. O pitjor encara, fan trampa. Sembla que les idees excloents són, senzillament, les que encara no són dominants o les que no agraden. L’independentisme català ha canviat. Els tòpics que el combaten, encara no. Pitjor per a ells.
