Evidentment, l’article d’aquesta setmana no tenia pensat escriure’l sobre tu: tenia un títol plantejat arran d’un cas de fa uns dies, sabia com volia enfocar-lo i tenia el temps per escriure entre ahir i avui.
Però entre ahir i avui la teva mort ens ha impactat. I no només, perquè és cert allò que ja ahir Miquel Iceta va dir: que tu no deixaves indiferent.
Llegint xarxes, mirant diaris i escoltant ràdios he reviscut moments en els quals sí, definitivament, vas impressionar-nos i no ens vas deixar indiferents. Ens vas moure reaccions diverses, cert, a unes i a altres, però els tenim totes a la ment aquells moments i formen part de la història de la política estatal i més coses: pocs cops passa que des de la història de la política de qualsevol estat una dona estigui fent, a més, història de les dones. I tu en vas fer.
Escoltant-te, mirant el teu rostre i llegint-lo, a les imatges dels diaris, pensant-te, entre ahir i avui, he recollit moltes de les teves paraules feministes, a més.
Dos dies abans de morir, a Miami, a l’entrevista que et varen fer a Radio Caracola deies coses com “allò que tenim les dones, que quan una de nosaltres fa un pas endavant, el fa el gènere humà sencer” i parlaves de “la xifra absolutament insuportable de dones que estan perdent la vida a mans dels seus companys, ex-companys, marits o ex-marits”.
Entre ahir i avui no només no ens has deixat indiferents. Com diries tu, “allò que passa amb les dones”: que et pensem i pensem la dona mare, la dona ex-ministra, la dona que venia de treballar de l’altra punta del món tot desitjant mar i fill, la dona que feia entrevistes de política i parlava de la seva família.
D’imprevist ens hem retrobat, entre ahir i avui, amb totes les dones de dins Carme Chacón.
