L'impossible?

"Fins i tot aquells qui asseguraven recolzar la pregunta pactada com un mal menor, ara la defensen a capa i espasa"

Fa mesos que escoltem el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, assegurant que ni pot ni vol parlar d'una consulta com l'aprovada pel Parlament. Ho ha repetit un cop i un altre i ho segueix fent ara, a les portes d'una entrevista decisiva amb Artur Mas que s'ha de celebrar en qüestió d'hores, o com a molt, de dies. "No puc entrar en aquest joc de debats absurds, perquè em sembla molt poc seriós", assegurava dimecres des de Brussel·les. Esgarrifa sentir-ho. Com es pot negociar amb una paret? Com es pot arribar a un pacte amb algú que no vol ni tan sols escoltar? Com pot respondre així el president d'un govern a qui se li esquerda el territori d'una manera tan sorollosa?

Des de Catalunya, l'estratègia del govern es basa en un plantejament del tot diferent. El president Artur Mas insisteix tantes vegades com calgui a explicar al món la seva voluntat d'arribar a un acord -un acord que ell sap que Europa acabarà exigint a Rajoy-. Ho ha repetit en tantes ocasions com se li ha preguntat. I cada vegada, es disparen les mateixes alarmes. Cada vegada, els partits que integren el pacte a favor de la consulta s'agiten preocupats, pressionats al seu torn per una opinió pública que no està disposada a afluixar ni un bri.

Un cop i un altre idèntiques declaracions, les mateixes reaccions, i unes posicions cada cop més estancades. Fins i tot aquells qui asseguraven recolzar la pregunta pactada com un mal menor, ara la defensen a capa i espasa, sense ni tan sols escoltar què és el que es podria arribar a plantejar -recordem, per exemple, que en el cas d'Escòcia va ser el primer ministre Cameron qui va obligar a formular una pregunta molt directa amb l'objectiu de decantar cap al no els posicionaments més tebis-.

Resulta inevitable reflexionar què passaria si ara el govern espanyol, encara que fos com una senzilla estratègia per dinamitar la unitat al voltant de la consulta, s'avingués a acceptar les urnes amb la condició de pactar data i pregunta igual com van fer-ho anglesos i escocesos? Els companys de viatge en aquest complicat periple cap a Itaca estarien disposats a parlar-ne? Apostarien per l'acord a canvi d'una consulta legal, però uns mesos més tard o amb una pregunta diferent -que inclogui la independència-? Què esperen sinó els partits favorables a la consulta d'aquesta trobada? Fins a on pensen arribar, si és que estan disposats a moure's? Quin sentit té, en cas contrari, aquesta tan esperada cita?

En qualsevol cas, tot plegat és un parlar per parlar. Ara mateix ningú és capaç de preveure què passarà els apassionants cinc mesos que ens queden per davant. I fins i tot en el més imaginari i benintencionat dels escenaris, molt haurien de canviar les coses perquè una possibilitat d'acord en aquests sentit s'arribés ni tan sols a perfilar. El més probable és que ningú haurà de moure ni una coma, perquè segurament a ningú se li plantejarà ni tant sols la possibiliat de fer-ho. Quina llàstima!

 
 

Comentaris