L'imperi dels jutges

"Estem davant d'una mutació política: els Déus del Dret se situen més enllà de la llei i exerceixen un poder absolut i opac"

Si cada dia que passa injustament en presó preventiva un ciutadà es castigués amb un dia de presó per al jutge, les coses canviarien. O hi hauria més sentències condemnatòries (si no s'establís cap mecanisme de control) o s'utilitzaria la presó preventiva amb moltíssima més prudència i major consciència de la seva excepcionalitat.

 

Però no és el cas. Ho veurem aviat amb l'afer Sandro Rosell, que més enllà dels tripijocs de fons que s'intueixen sovint en el món de la pilota i dels «pelotazos», ha esdevingut un exemple absolutament pornogràfic de l'ús abusiu de la presó preventiva. Ho veurem, qui sap si d'aquí a uns anys, amb els presos polítics, tot i que ho dissimularan com una mena de «compliment anticipat» de la duríssima pena que els espera.

 

La presó preventiva (com el bonic invent anticonstitucional de la presó permanent revisable, la «llei morrió» o el «155 per a tothom») és una de les fórmules creatives que està posant en marxa una mutació política que, òbviament, no apareix als debats televisats amb els quals ens entretenen.

 

On la Constitució espanyola diu «un Estat social i democràtic de dret» cal llegir «una monarquia judicial, policial i militar».

 

La Constitució és màgica: diu una cosa, que t'expliquen que és sagrada, però la realitat és una altra. La clau d'aquesta mutació -que en els anys vinents qui sigui encara espanyol podrà veure en tota la seva esplendor- és la cúpula del sistema judicial, que s'està independitzant d'un sistema democràtic que ha esdevingut pura façana, pur show, i que no pot decidir res que sigui realment important.

 

Per damunt del bé i del mal. Per damunt de la llei. Per damunt de la justícia. Aquest és el terreny on se situen els Déus del Dret, els excel·lentíssims, magnífics, honorabilíssims i cregudíssims magistrats i magistrades que s'han apropiat del poder judicial a Espanya. Des del seu Olimp judicial, més que impartir justícia, dicten sentències, exhibeixen impúdicament un poder quasi absolut, opac, obscur, indiferent a qualsevol crítica o qualsevol exigència de responsabilitat.

 

No es deuen a ningú, van per lliure. Han arribat al cim i l'han emmurallat i fortificat. Només arriba a l'Olimp qui ells volen, triat entre els seus, entre l'aristocràcia judicial, que és la més poderosa de les tres branques funcionarials: la judicial, la militar i l'administrativa.

 

Diuen, repeteixen i menteixen que ells són l'encarnació del principi de la independència judicial, que presenten com la vàlvula de seguretat de la democràcia, de l'Estat de Dret, de l'imperi de la llei. Hipòcritament, proclamen la independència del poder judicial i reivindiquen la separació de poders, però saben perfectament que dia a dia s'estan convertint en els autèntics amos del poder.

 

 

Només ells? No. Hi ha dos poders irresponsables, més enllà de la llei: la cúpula judicial i el rei. No responen davant de ningú ni de res.

 

El cas Rosell o el judici als presos polítics, teatralitzat com un auto de fe sota formes aparentment exquisides, són dos símptomes de la mutació. I no van només contra els sediciosos i desafectes catalans de tota la vida. Són una advertència molt clara per a tota Espanya. El missatge està quallant, i més que ho farà: l'imperi dels jutges és una màquina terrible, poderosíssima, aneu amb compte si feu alguna cosa que us posi en la diana...

 

En aquest context, la presó preventiva (o condemnes similars, com la de la Tamara, o els exilis i les euroordres arbitràries) és l'argument propagandístic per excel·lència: «aviso para navegantes», que diuen. Pots passar-te dos o tres anys a la presó, fins que et jutgin. Pots ser declarat innocent, pots guanyar batalles judicials europees, però ningú no et tornarà aquests dos o tres anys. L'imperi dels dos poders irresponsables, alta judicatura i rei, sostingut per poders subsidiaris com exèrcit i policia militaritzada, teledirigit pels poders financers, que manté sota control el «teatrillo» de la política de partits, està tancant de mica en mic les tenalles en les quals quedarà atrapada la «nova Espanya» del segle XXI.

 

Resem (i fem) perquè aquesta mutació genètica ens agafi ja en un altre ecosistema...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?