Als governants autoritaris els hi escalfa el cor lluir-se com a l’encarnació del propi país i sentir-se així amb dret a esclafar qualsevol crítica com a traïció i sedició, però un dels resultats de l’hegemonia ideològica de la democràcia liberal és que fins i tot els dictadors més despietats se senten obligats a fingir que respecten l’imperi de la llei, per amagar que la seva llei real és la de qui impera, fent xixines dels seus oponents mitjançant jutges submisos aplicant lleis iniqües.
És un homenatge al lema de La Rochefoucauld: “La hipocresia és un homenatge que el vici ret a la virtut.”
Aquests judicis-paròdia llancen una ombra de sospita sobre les lleis i els jutges també en les democràcies liberals, on és molt fàcil per als polítics desvergonyits posar el crit al cel quan són processats, pretenent ser víctimes de lleis il·legítimes i jutges submisos al govern.
Com digué James Madison, “Si els àngels governessin els homes, no en caldrien controls sobre el govern, ni externs ni tampoc d’interns”, nogensmenys la nostra condició caiguda no pot evitar del tot ni les lleis iniqües ni els jutges servils, a qualsevol lloc i en qualsevol moment.
Vaig ser-hi set anys en el Consell General del Poder Judicial, principalment compromès a donar suport i defensar la independència dels jutges front als governants massa ansiosos per aconseguir les sentències que els hi plaïen i els jutges prou supins per fornir-les-en. No sempre era fàcil, de vegades fou molt aspre i desagradable, però per això s’han establert els controls i contrapesos, i en això consisteix el servei públic.
Habitualment el conflicte rau en el dret a la llibertat d’expressió, entre d’una banda lleis ambigües redactades tan amplament que permeten reprimir-ho tot amb resolucions judicials partidistes destinades a silenciar els discrepants; i d’altra banda polítics que denuncien llurs processaments com una violació del seu dret. Dues democràcies liberals, l’Índia i la Catalunya governada per Espanya, vénen a tomb:
- Lleis esbiaixades a l’Índia.
La llei de sedició vigent a l’Índia, establerta als temps del Raj britànic, s’ha utilitzat sovint en contra de periodistes, escriptors, estudiants, activistes socials, adversaris polítics, i els crítics amb el govern. En 2016 el Tribunal Suprem de l’Índia va demanar a totes les autoritats que es junyissin a les directrius establertes per la seva històrica decisió de 1962, Kedarnath contra l’Estat de Bihar: les paraules, àdhuc extremes, utilitzades per expressar la desaprovació de les mesures del govern, no incorren en sedició si no inciten a la violència ni tendeixen a crear desordres públics.
Un sens fi de persones, però, han estat acusades de sedició per faltar d’alguna manera al respecte a l’himne nacional, entre elles l’escriptor Kamal C. Chavara, i el dirigent estudiantil Kanhaiya Kumar també n’ ha estat acusat perquè suposadament va cridar consignes contra l’Índia en un aplec.
Pel que jo sé, cap d’aquestes persones han acusat els jutges d’estar políticament esbiaixats en contra llur, i per tant el conflicte serà resolt dins el marc constitucional de jutges acceptats i respectats per totes les parts implicades. És la sedició, la llibertat d’expressió, i els límits constitucionals d’ambdues, allò sobre el que s’està discutint.
– Jutges esbiaixats a Catalunya.
Això no és, malauradament, el que s’esdevé a hores d’ara a Catalunya, on els jutges són vilipendiats regularment com a operadors polítics manipulats pel govern d’Espanya.
Aquest llindar s’ha traspassat dramàticament pels polítics catalans processistes, com ara regidors, diputats, i membres del govern català, inclosos els seus presidents anterior i actual.
Alguns d’ells han estat processats per desobediència a l’autoritat judicial perquè presumptament van negar-se intencionalment a obeir una ordre judicial, en alguns casos del propi Tribunal Constitucional.
Cap d’ells no ha estat processat per propugnar la independència de Catalunya, per molt que la propaganda incessant ordida pel govern català i els seus mitjans afins, públics i concertats, fingeixi que són perseguits per haver exercit llur dret a la llibertat d’expressió.
La causa dels processaments és que uns càrrecs públics han desobeït les ordres judicials de no fer allò que els propis jutges havien declarat il·legal, com ara permetre una votació al Parlament català sobre mesures per d’alguna manera preparar la independència de Catalunya, o organitzar un referèndum de costellada prohibit pel Tribunal Constitucional.
La resposta dels polítics catalans processistes ha estat adoptar una postura populista i autoritària, sostenint que la voluntat del poble és suprema i està per sobre de les lleis i dels jutges, per encarnar ells mateixos eixa al·legada voluntat del poble i així col·locar-se per sobre de les lleis que ells mateixos declaren il·legítimes i dels jutges que ells mateixos declaren injustos.
Una postura estupefaent que desafia els principis mateixos de l’Estat de Dret: l’imperi de la llei, els controls i contrapesos, i la separació de poders; inici d’un pendent relliscós que els ha dut a negar la revisió judicial i denunciar els jutges que els processen i jutgen com a marionetes i subordinats del govern espanyol.
Quico Homs, diputat a les Corts espanyoles, ha declarat després de ser processat pel Tribunal Suprem: “És un procés polític i no jurídic. Quan veig les posicions coincidents entre la fiscalia i els jutges instructors, veig que això està molt cuinat.”
L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, diu: “Estic absolutament convençut de que tant jo com els membres del govern català processats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya serem condemnats. La sentència està pre-redactada. No dic que està redactada perquè seria lleig. És un judici on la sentència està redactada o pre-redactada.”
Oblidi qualsevol pretensió al decòrum escaient a un alt càrrec i posició, que s’hauria de servar en qualsevulla circumstància. A Catalunya es barallen sense guants.
– L’extradició com a judici just.
Estan eixes destraleres acusacions contra els jutges realment fonamentades, o són meres diatribes de polítics tramposos desviant l’atenció?
Hi ha una manera d’esbrinar-ho: si els processats, singularment Mas, es creuen el que diuen, si els jutges fossin titelles manipulades pel govern espanyol, allò correcte que cal que facin, per tal d’obtenir un jutge imparcial sotmés únicament a l’imperi de la llei, en comptes d’eixos jutges espanyols que diuen que no ho estan, és sortir del país i anar a França.
Espanya sol·licitarà d’immediat l’extradició-EAW, a la que s’hi poden oposar sol·licitant al jutge francès que no els lliuri a Espanya perquè el processament es fonamenta en motius polítics (considerant 12, article 1.3 EAW)
El govern espanyol no té cap poder per imposar la seva voluntat sobre els jutges francesos, que poden oferir a Mas i als altres processats el judici just i el veredicte imparcial a què tota persona té dret.
Si ells, especialment Mas, guanyen el cas, hauran de triar per l’exili o per tornar a Catalunya per ser jutjats, enfortits llavors per una sol·licitud d’extradició-EAW que haurà estat denegada, i per tota la simpatia i el suport que això suscitaria arreu del món, en favor d’ells, especialment de Mas, i dels anhels de Catalunya.
