Hi ha dues maneres d’analitzar la violència terrorista etarra. En primer lloc, estrictament com a violència. Dins aquesta lògica, l’assassinat de l’inspector Eduardo Antonio Puelles és un crim més, que, desgraciadament, cal afegir a la llarga llista dels que ha perpetrat l’organització terrorista al llarg de la seva història. La vídua de Puelles va mostrar dissabte l’únic llenguatge que poden arribar a entendre els seus assassins: valor i condemna. Perquè ETA no faci més víctimes les policies basca, espanyola i francesa han de redoblar els esforços i l’eficàcia. En els darrers anys ho han aconseguit: el nombre d’etarres detinguts i d’atemptats evitats han anat multiplicant-se. Si ETA no mata més, és perquè no pot. I aquest és el camí més eficaç contra el terror etarra.
Però també hi ha una altra manera d’analitzar la violència terrorista etarra. Des del punt de vista polític i des del punt de vista nacional. Sovint els polítics i els mitjans de comunicació espanyols s’estimen més evitar-la, amb l’argument que això és donar “oxigen” a l’organització terrorista. No exactament. Perquè, agradi o no agradi, ETA assassina en nom d’una “lluita” o d’una “estratègia”. I desgastar els seus arguments és també deixar-los en evidència. Cal condemnar en nom de la llibertat qualsevol acció terrorista. Però cal analitzar també, en nom de la mateixa llibertat, les contradiccions polítiques d’ETA. Com es fa amb qualsevol altre fenomen terrorista que es perpetri en qualsevol punt del món pretesament en nom d’un ideal polític, religiós o nacional. És cert que la distància hi ajuda. Que és molt més fàcil fer-ho quan els morts es produeixen en un altre lloc del món. Però una implicació excessiva, per molt que es pugui justificar, no ha de distorsionar, d’esbiaixar o, encara menys, d’evitar les anàlisis que es farien en qualsevol altre cas. I això a Espanya no s’entén. O pitjor encara, això a Espanya s’entén massa. Quan s’evita analitzar ETA des del punt de vista polític o nacional, com es fa amb qualsevol altre fenomen terrorista, s’evita traure’n conseqüències que els poden resultar hostils o inassumibles. En aquesta mateixa línia d’argumentació, sovint els polítics espanyols proclamen que no es pot parlar d’autodeterminació mentre ETA mati. Així, eliminen aquesta possibilitat. Quan no cal ser gaire hàbil per arribar a la conclusió que Espanya no accepta aquest debat ni amb ETA ni sense. Però precisament és la mateixa ETA qui els dóna l’argument per evitar-lo.
Des d’aquesta anàlisi política i nacional, cal dir que ETA està col•laborant al desconcert i a la feblesa del sobiranisme basc. És evident que els seus integrants no estan disposats a acceptar-ho, però la seva pretesa lluita debilita profundament la causa que diuen reivindicar. És ETA qui dóna arguments a l’Estat espanyol per no acceptar els reptes que li planteja el nacionalisme basc i és ETA qui evita la formació d’un bloc nacional en defensa d’aquests reptes que tanta alarma desperta entre els partits polítics espanyols. Que els pistolers d’ETA matin és, humanament, una acció criminal. I políticament i nacionalment, un immens error. Un error que debilita el PNB, Eusko Alkartasuna i Batasuna, que mira de sortir-ne sense prou valor ni prou encert des de fa anys. Un error que debilita la mateixa realitat nacional basca i les formacions polítiques que la reivindiquen.
