L'illa de Rajoy

"L'illa de Robinson Crusoe és, des de la perpectiva de la teoria de l'acció, el punt zero d'una línia d'actuació que ara requereix que els partits que van acordar la pregunta no vulguin assolir cap mena d'hegemonia"

Els manuals d'història expliquen que quan els europeus van reformular els seus projectes històrics, durant el segle XV, van començar a somiar amb illes desertes. Com a bons occidentals, els encarregats de portar les regnes polítiques de l'època exigien amb avidesa la descoberta d'illes simplement per "començar alguna cosa".

La referència de Rajoy durant el debat al Congrés sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui l'illa de Robinson Crusoe tenia una missatge clar: les illes desertes són l'arquetip de les utopies. Però les illes desertes també són els escenaris ideals per fer tabula rasa (de fet, una part imortant dels votants d'ICV i de les CUP es mostren a favor del dret a decidir perquè consideren que és l'única manera de bastir una nova societat, més justa socialment), ja que, al capdavall, una illa deserta es converteix en un marc idoni per un segon començament.

Potser Rayoy i Rubalcava no s'imaginen residint en una illa, però, immersos en la seva grandiosa península, han demostrat una vegada i una altra que són capaços posar-se d'acord en ben poques coses. Ni tan sols amb el terrorisme (només cal recordar l'oposició de Rajoy quan Rubalcaba era ministre d'Interior del govern de Rodríguez Zapatero). Ni amb l'educació: cada cop que PP i PSOE retornen al govern el primer que fan és elaborar la seva pròpia llei educativa. Fa molts anys va haver-hi un acord en matèria de pensions (el Pacto de Toledo), però quan les enquestes sobre intenció de vot separa els seus partits més del compte, la destral de guerra no té cap inconvenient per apuntar cap a aquell pacte que, tard o d'hora, acabarà esmunyint-se del consens polític com ho fa l'aigua a les mans d'un nàufrag.

El debat del Congrés va evidenciar que hi ha dues maneres de fer política. Una, que va arribar amb tres aspirants a passar la resta dels seus dies en una illa, potser viu en un somni, l'altra viu en una realitat intangible; una tal vegada no sap amb seguretat on posarà demà els peus, però l'altra no vol entendre el món en el qual s'inscriu la seva pròpia realitat. La primera mira el futur amb il·lusió, la segona amb marcs legsilatius desfasats, perquè, en lloc d'afrontar la complexitat d'allò que li proposen els tres representants del Parlament de Catalunya, respon parlant molt i fent poc: els comandants de la península han reemplaçat l'essència de la política per l'autoritat de la llei.

L'illa de Robinson Crusoe és, des de la perpectiva de la teoria de l'acció, el punt zero d'una línia d'actuació que ara requereix que els partits que van acordar la pregunta no vulguin assolir cap mena d'hegemonia, que cap d'ells no pretengui mirar per sobre del muscle els altres. L'ANC ja ha decidit com viurem la diada lúdica i festiva de l'11 de setembre, ara falta que els partits trobin la manera d'anar a les urnes el 9 de novembre. Per molt que una península visqui sota els dictàmens del marc legislatiu dels Déus, l'illa pot esperar la caiguda dels regnes. Només és qüestió de paciència i de democràcia.

 
 

Comentaris