L'illa de Josep Pla

"De dia, a Cadaqués hi predomina la tramuntana, que neteja l'aire i diuen que ha esculpit el caràcter dels nadius de la Costa Brava"

Deia el poeta Rilke, en una frase més que trepitjada però que utilitzaré, que la veritable pàtria és la infantesa. Vaig entrar a Cadaqués amb un mes de vida. Des d'aleshores hi he tornat cada estiu i alguns caps de setmana d'hivern, sobretot a les minves de gener, quan el mar és un plat. A Cadaqués només s'hi pot arribar en cotxe per una carretera, un reguitzell de revolts envoltats d'oliveres que retallen el Pení, la muntanya que tapa el poble cap enfora. Dic tapa perquè Cadaqués té un tarannà històric i una pulsió geogràfica d'illa, com relata Josep Pla en el seu imprescindible retrat escrit el 1947 i fotografiat per Joan Vehí. Queda una mica aïllat, potser per això durant els segles XVIII i XIX era un port clau de contraban de tabac i també per això al segle XX va trigar més a assimilar la massificació turística.

Els meus primers records són d'anar en barca -llagut en diuen- a pescar, a mitja tarda, amb el volantí o la fluixa, amb el cuc ben enganxat a l'ham. Normalment trèiem serrans o julioles i quan hi havia una mica de sort alguna escórpora o llobarret. Eren anys que no estava prohibida la gambina -ara sí- i un dia a l'estiu la deixàvem al vespre i la recollíem de matinada. Recordat és el pescador Pepe Llera, aquest sí que de veritat, capaç de situar-se en un racó de la badia, a tocar del poble i pescar un mero.

Aquesta badia és la més profunda de la Costa Brava i marca Cadaqués, des de l'església -amb el seu tapís romànic- fins al far de Calanans i la roca escarpada d'es Cucurucuc, presidida ara per una estelada al piló central. Potser per aquest tancament amb si mateix fa que en aquest llogaret s'hi formi sovint un microclima. Durant molts mesos de l'any té la temperatura mínima més alta de Catalunya, ben diferent a les veïnes Roses o el Port de la Selva. El rerefons de la llibreria Gispert va ser durant els 80 i 90 -no sé si ho és encara ara- un improvisat observatori meteorològic. Li servien les dades a Alfred Rodríguez Picó perquè si s'esqueia les difongués per TV3.

Ja d'adolescent i de més grandet, vaig fer una colla d'amics amb seu de trobada al Pianc, també un gran ridícul amb una noieta i els més gamarussos del poble em van buscar les pessigolles com fan amb molts barcelonins. Perdó, pixapins! Ara, qüestió d'edat, hi tinc alguna amistat. Jugàvem a futbol sala tornant dels llarguíssims pícnics, ens picàvem pujant en bici de bon matí a Sant Pere de Rodes -ara n'hi ha que fan llargues distàncies nedant- i acabàvem les nits a l'Hostal. Aquest local nocturn, petit i carismàtic, ha tancat aquest hivern. Al seu dia hi anava Dalí, i les seves parets en donen fe. Com també que l'amo és -era- italià, amb les fotos -darrera la barra- de les azzurres campiones mundials el 1982 i el 2006. En canvi, no hi ha rastre de la Gauche Divine.

De dia, a Cadaqués hi predomina la tramuntana, que neteja l'aire i diuen que ha esculpit el caràcter dels nadius de la Costa Brava. Quan hi bufa llevant o garbí -vent de mar l'anomenen- embruta el mar i les onades són més grosses. La majoria de cales estan enfocades a redós de la tramuntana, des de la platja Gran, Portdogué -i les seves voltes-, el Llané, la Conca, el Perafet, Port Lligat -amb l'elegant cementiri a dalt-, els Caials, la Guillola o les consecutives del Cap de Creus, la Bona, la Jugadora i la Fredosa. Pels dies de vent de mar, hi ha el Ros, i les excepcionals la -sa- Cebolla o la Culip. No gaires més. Totes són plenes de pedres o roca de pissarra. Res de sorra. Però no n'hi fa falta perquè la gràcia és arribar-hi en barca, tirar l'àncora i... no enrocar.

Les llargades, temporals de llevant, han deixat petites tragèdies, com la que va succeir el 1986 o fa un parell d'anys, amb barques arrossegades fins al mar i el passeig inundat. Un segle enrere, tot era més perillós, naturalment. Hi ha una vintena de vaixells detectats enfonsats d'aquella època entre Cadaqués i la Rata, l'illeta de davant del far del Cap de Creus. Des d'allà, els dies més clars, s'hi pot arribar a veure les illes Medes. Una vista esplèndida. A l'alba, la sortida del sol fa caure de cul. Tota aquesta costa és des de fa dues dècades parc natural, s'ha multiplicat la gent que la visita i, per exemple, ja no s'hi permet agafar ostres -tot i que els que en saben en segueixen arrencant- i s'ha tirat a terra el Club Mediterranée, un privilegiat paratge per a uns pocs francesos heretat de l'època franquista.

Cadaqués ha canviat. Alguns dels més vells que hi tornen no la reconeixen, jo prefereixo dir que ha crescut ordenadament, que ara hi arriben pixapins -alguns il•lustres- que ho són molt més que jo, que la Sarfa continua sent una farsa, que ni el mar ni els carrerons, ni el bar Marítim s'han mogut i acabo fent meva la cita anònima que Cadaqués és el poble més grec que no és a Grècia. Ara hi pujo poc, però tot i així o segurament per això cada vegada que hi aterro o en marxo no puc evitar un lleu sospir.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?