C, de Canvis;
“Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn”
(Ausias March)
La centralitat canvia. Els qui creien en un federalisme o en un estat confederal es queden sense arguments davant els qui defensen la necessària independència de Catalunya d’un Estat que ens menysté. D’arguments no en falten: la sentència del TC i unes institucions espanyoles cada vegada més centralistes, més immobilistes, menys receptives i més receloses, que han anat caminant com els crancs en aquests darrers 30 anys, situant-se en un perillós període gairebé preconstitucional, de pensament únic. Alguns dins el PSC han buscat –sense massa èxit– dibuixar una idea d’una Espanya diferent, amb l’utopia de pensar que existeix una altra manera de convivència amb Espanya. De fet, ningú pensava fa 6 anys, quan Montilla va córrer a presentar les esmenes a l’Estatut del 30 setembre, que l’ara president de la Generalitat defensaria –encara que de moment només sigui amb la paraula– que Catalunya és una nació,. La bona gent d’ERC s’atribueix el mèrit, una tasca digna però que ningú agrairà en les properes eleccions. Però la nació i tot el que som com a poble no només s’ha de fer cara endins. Allà al centre de la península, a tres hores en TGV de Barcelona, també. Zapatero diu que respira tranquil, ara que ja té la Roja a la Moncloa. Però no se n’adona que el conflicte institucional obert tot just acaba de començar.
La centralitat canvia. Després de la manifestació de dissabte, la pregunta que molts ens hem fet és “i ara què?”. Unitat a Madrid, d’acord. Però per a fer què? Per reiterar que cal que ens respectin, com resava la declaració institucional dels 4 expresidents? Ens hem passat segles fent pedagogia. Servirà d’alguna cosa que hi insistim? “Ya están otra vez los catalanes con la pataleta de siempre”, diuen per les espanyes, esperant que arribin les vacances d’estiu perquè l’aigua de mar s’ho emporti tot. El que havia estat sempre la veritable utopia d’uns quants –pocs–, que és poder convertir-nos en un nou Estat dins la Unió Europea, és cada vegada políticament més factible, tot i que –deixi’m matisar- no sé si possible. No estic dient res que no sapiguem si afirmo que Catalunya no podrà optar mai a la independència sense que un dels grans partits del país deixi de creure-s’ho a mitges. Catalunya no podrà ser mai independent si no ens atrevim a enterrar la menjadora. Catalunya no serà mai independent si la gran quantitat de forces independentistes que cohabiten al país no s’uneixen en una candidatura única, renunciant a personalismes, sovint de pa sucat amb oli. En definitiva, Catalunya no serà mai independent si continuem practicant allò tan típic català d’anar regant només el nostre hortet i mentre jo vagi bé que no m’emprenyin, en lloc de creure’ns que formem part d’una comunitat que vol ser.
