L'hora dels fonaments

"¿Voleu la independència? Doncs signeu sobre la línia de punts"

Fa dos anys el President Mas va convocar eleccions i va demanar una majoria àmplia per a poder tirar endavant sense embolics innecessaris el dret a decidir. Ja sabem com va anar tot plegat… L'electorat no va pujar al seu avió, i va preferir pujar a d'altres ‘mitjans de transport' sobiranistes. Hi ha trens sobiranistes, cotxes i furgonetes —de segona mà—, fins i tot bicicletes que aposten pel dret a decidir i pel sí rotund davant de la qüestió nacional, o per una ambigüitat "socialment" calculada. El resultat electoral va ser el que recordem: el sobiranisme va pujar (lleugerament), tot i la pèrdua de vots i escons de CiU. Ara el President Mas reitera el seu pla i el refà més enllà de CiU, amb més detall, amb més fermesa, amb més ambició, reforçat per la resposta ciutadana al 9N i pel que s'endevina que el país necessita i desitja. Un nou estat, sí, al qual s'hi podrà accedir si aparquem durant una temporadeta —més o menys llarga— la vella manera de fer política. ¿En sabrem? ¿Estem capacitats per a sortir de la política de partits i començar un procés més constituent que purament polític? És l'hora dels fonaments, no de les disputes pels detalls partidistes.

"¿Voleu la independència? Doncs signeu sobre la línia de punts. Aquí teniu el meu pla, etc.". El problema és que la línia la dibuixa Mas solet, amb molta gràcia —i segurament amb més encert i raons que ningú—, però solet…, gairebé per sorpresa amb el seu detallisme, amb una magnificència i solemnitat molt política —i cinematogràfica, i potser religiosa i tot—, però també amb el risc de caure en un unilateralisme personalista que podria fer que els altres polítics es fessin enrere —i també els narcisistes de les places de poble—, i no perquè el pla no sigui bo, sinó simplement perquè no és el seu pla o un pla acordat amb la resta de forces. La política catalana ha jugat a dames durant més de trenta anys —un joc de cafè i cigaló—; ara en Mas ens diu que toca jugar a escacs, joc seriós, sever, maquiavèl·lic, que demana finor i intel·ligència —i alguns sacrificis d'alfil i de torre. I que s'ha de jugar segons una estratègia que ell creu que ha de seguir unes línies molt clares. L'atac Xigorin. L'atac Stonewall. Doble atac directe.

Primer atac: a ERC i a CiU. Segon atac: a Espanya. —Detallem—: ERC o fa un pla millor o s'ha de sumar a la proposta; Unió queda davant de la porta de sortida; hi ha una demanda implícita de jubilació cap a la figura de Duran (que s'entretenia dimecres, l'endemà de la conferència, a parlar d'economia al President Rajoy, és a dir, ometia a Madrid la qüestió nacional…). Ja sé que una cosa és el partit i l'altre el President i els seus plans o projectes; però només hi ha una realitat, enmig de la qual els rols es van definint, i alguns hi poden tenir un paper tan residual que només els quedarà passar el drap sobre la ràdio de l'àvia.

Envers Espanya, l'aposta és important, però no grollerament radical —les querelles segueixen fregint-se a foc lent—. No hi ha enfrontament sinó proposta ordenada de sortida. Els nostres mestretites de la DUI continuaran fent malabarismes amb els conceptes —amb el dogmatisme perdonavides i les sospites ridícules…—, mentre que en Mas ens ofereix fer un país des de sota, des del soterrani, i declarar la independència al final, molt al final… Potser arribaran abans els DNIs catalans a les nostres butxaques que no la declaració d'independència, que plantejada així esdevé un pur formalisme final, la culminació d'un traspàs ordenadíssim de poders i de legislacions i pressupostos —aquests difícils, molt difícils d'encaixar. Res de començar la casa per la teulada. Abans d'hissar la bandera s'han de tenir els diners i la terra ferma per a clavar-hi el pal. Mas s'assegura durar més que Rajoy en el poder, si li fem cas.

Alguna cosa així, doncs, vaig entendre. Arriba a un temps renovat, on les sigles ja no hi tenen un paper. Hi ha un temps "sense política", per a poder fer la nova política sobirana. Un temps constituent o de manobres.

Si ara mateix, per exemple, Junqueras no veu que se li obre una porta a 24 mesos vista és que no serveix per aquest ofici, o que no hi serveix en aquesta tessitura. És el moment de Catalunya, no de les sigles. Treballen els sobiranistes, no els partits. Abandoneu les sigles i després ja jugarem la partida de l'esquerra i de la dreta a la manera de sempre —perquè el President Mas també va anunciar la seva jubilació; però ¿també la de tots els polítics que formin part del nou parlament sobirà, més enllà de ‘les personalitats independents'? Això és més arriscat…, ja que l'aspiració de continuar en política plenament sobirana a dos anys vista també és una aspiració legítima, i pot espantar a l'hora de signar la proposta del President. El President Primer hauria d'estar present ja a la foto.

Els dubtes que puguem tenir sobre el projecte i les llistes i què farem amb certs resultats hipotètics crec que s'aniran aclarint en els pròxims mesos o setmanes. Si no hi ha llista unitària no convocarà eleccions. La clau la té ell, però per obrir la porta s'ha de seguir el seu pla —¿sense matisos?—, tot i els problemes que això pugui comportar pels egos i per les altres maneres de fer, moltes d'elles perfectament decents i enraonades.

Mas canvia el joc, i això provoca molts problemes, i més a l'esquerra que a la dreta —allà on només hi té un soci que continua amb els malabarismes confederals, un soci que gira a l'esquerra davant de l'ofensiva de Podemos. Mas es reforça a Catalunya, mentre que a Madrid el PP va caient per l'embornal. Certament Mas va fer una jugada mestra, la qualitat de la qual acabarem de valorar en els pròxims mesos. Que ningú hagi planejat alternatives similars i plans d'anticipació diu poc a favor dels analistes —en deia res, d'això, el Llibre Blanc?—, i molt a favor de la gent que treballa amb calma, al marge de Twitter i de les xorrades que publiquen als diaris els periodistes excitats.

Doncs res. Fins aquí el que se m'acut, les meves mil paraules de cada divendres. M'acomiado com sempre, amb alegria. Salut, etc.  

 
 

Comentaris